Estampetes corses (patrocinades per FURGONETA&MANTA)

Posta de sol a Calvi.

Herbetes asecant-se en una finestra de Sartè.

U paradisu corsu!
Aigues cristalines amb la ciutat de Bonifaziu al fons.

Senyalització de transit guixada i foradada per les bales.
Un dels pocs vestigis de l'independentisme corsu.


















Això no és Montserrat!
Còrsega té infinitat de muntanyes diferents, incloses reproduccions de Montserrat.
Hi ha pedres de tots els colors i vegetals de totes menes. Després de recorrer 20 km et sembla haver-te transportat a una altre continent. Totes les muntanyes del món es poden veure en una sola illa.

Posta de sol al camping a prop de St. Fiurenzu.

Souvenirs que m'he endut de l'illa:
- L'olor a curri que fan els prats i muntanyes corsus, com a resultat de la barreja d'olors que desprenen les herbes aromàtiques que creixen per tot arreu.
- Trenta nou (si 39) picades de mosquit repartides per tot el cos.
- El concert d'acordió que vaig escoltar assentada en un vorera, sota la finestra d'un, que com jo, practicava insistenment melodies tradicionals.

Banda sonora del viatge:
Névoa: Entre les pedres i els peixos.
El paisatge Cors i el Fado, s'adiuen d'allò més. Increïble, però cert.
Joxe Ripiau: Paradisu Zinema.
Havia oblidat que aquest és un dels millors CDs que he escoltat mai.
Le petit Ramon: morts, desastre i barbàrie.
Un exemple més que els que estudien arquitectura tenen tots molt talent, encara que no sempre sigui per fer cases.
Skatalites: From Paris with Love.
Les veus femenines d'aquest disc són brutals.
Pascal Comelade: Mètode de Rocanrol.
La banda sonora perfecte per conduir per carreteres estretes i sinuoses.

Increïble

A Gràcia hi ha un restaurant increïble. La seva especialitat és: COMIDA!

A vegades la ment humana em sorprèn tant que no puc creure que el veuen el meus ulls.

Me'n vaig de vacances, perquè això ja és massa!!!

Sense ni cinc

"Perquè, quan t'apropes a la pobresa, fas un descobriment que té un pes especial. Descobreixes el tedi, les complicacions odioses i els primers símptomes de la gana, però també descobreixes la gran compensació de la pobresa: el fet que aniquila el futur. Dins d'uns certs límits, és efectivament veritat que com menys diners tens, menys preocupacions. Quan tens cent francs ets propens a ser víctima del pànic més covard. Quan tens només tres francs sense una gran indiferència, perquè tres francs et permetran alimentar-te fins a l'endemà, i no pots pensar en res més que estigui més enllà. T'avorreixes, però no tens por. Penses vagament: D'aquí a un o dos dies m'estaré morint de gana: impressionant, oi? I després la ment deriva cap a altres coses. Una dieta a base de pa i margarina no deixa de tenir, fins a cert punt, un efecte calmant."

Sense ni cinc a Paris i Londres, George Orwell (Ed 62)

Anecdotari

Avui la T. ha tornat de vacances, bronzejada i amb cara de felicitat. Sembla ser que ja ha deixat enrere la crisi dels 30 amb la que va marxar de vacances. Entre mig de la posada al dia de les últimes 3 setmanes li he explicat que el divendres vem anar amb la Violoncelista al concert del Roger Mas a Gràcia, i ella m'ha preguntat:
- I què, el RM portava les meves ulleres posades, mentre cantava?
I jo que no sabia què dir, li he contestat:
- No, en aquest concert, no.

Divendres, la Violoncelista, després del concert, va dir:
- Ei, ha estat molt bé, no? Aquest, el Roger Mas, té un rollo Eugenio, eh.
I jo vaig pensar:
- Ara que ho dius, si que el té.

Obaga d'Albert Villaró

Dilluns o dimarts vaig anar a mirar llibres, a veure si trobava alguna cosa per llegir, perquè la veritat és que els últims llibres que han caigut a les meves mans no han estat del tot satisfactoris. Vaig veure aquest llibre, l'autor del qual no havia sentit a parlar mai. El vaig agafar per llegir la nota del Sergi Pàmies a la portada. Deia així: "Obaga m'ha proporcionat tres hores de lectura legal i reconfortant (...) Villaró té vista i oïda per observar i escoltar i un estil prou entrenat i àgil per escriure".
Llegit això vaig pensar: podria estar bé.
Degut al meu desconeixement vaig buscar immediatament a veure qui era l'autor i a què dedicava el seu temps lliure (encara que sembli una xorrada moltes vegades decideixo comprar-me un llibre només perquè l'autor ha estudiat la mateixa carrera que jo, o perquè és nascut a un poble que m'agrada molt... què i farem!).
A la contraportada hi deia:
"Albert Villaró va néixer a la Seu d'Urgell el 1964. Músic frustrat, treballa com a arxiver. Sovint accepta de fer d'altres feines, sempre que siguin vagament legals. Ha publicat ..."
En aquest precís instant vaig decidir comprar-me'l, tot i que sembla ser que algunes persones no els acaba d'agradar l'estil de Villaró a l'hora de presentar-se als lectors a través de la nota biogràfica.
Obaga potser no és una obra mestre de la literatura, però m'ho he passat tant bé llegint-lo, que per a mi ja ha passat a la secció de llibres a recomanar fervorosament. Està escrit planerament, però sense oblidar els detalls. Mentre el llegeixes sembla que el temps s'escola per l'aiguera a gran velocitat, tot i que en realitat t'és igual, perquè només estàs esperant a acabar-lo, perquè com a mínim a mi m'ha enganxat molt.
Crec que no fa falta explicar de què va el llibre. Us deixo només amb les tres primeres frases del llibre:
"Les meves vaques tenen la mania de vedellar de matinada, i amb preferència les nits de lluna plena, en un rampell romàntic. Això només passa amb les meves, pel que sembla. És un fet ben curiós, digne d'estudi."

Per cert, la lectura d'aquets llibre m'ha fet rebrotar una pregunta que fa molts anys que tinc latent: Perquè els homes de poble* veuen a les dones com a ninfes castradores?
*dins la meva definició de poble, queden excloses les viles de l'area metropolitana i zona d'influència, està clar.

Resposta de Francesc Pujols a Marc Fumaroli

Resposta de Francesc Pujols al llibre de Marc Fumaroli, El Estado Cultural, amb més de 40 anys d'antelació.

"EL FRACÀS DE LA CULTURA

Mai l'arbre de la humanitat, que plantat a la terra sota al cel, ha donat tantes florides i granades, veritable tardor de la civilització més alta coneguda, si hom ha de jutjar l'arbre pels fruits, perquè totes les altres cultures que conixem per altes i grosses que hagin estat en els rams de les branques que van conrear, cap té la base científica de la dels temps moderns, que per mitjà de la ciència no sols es diferència radicalment de totes les cultures passades, sinó que les supera totes en contingut cultural pròpiament dit, perquè és la que dóna més coneixement de la realitat.
Segons l'opinió general, aquesta cultura ha fracassat , com van fracassar les altres i deixant de banda les oscil.lacions actives i reactives de generació i de degeneració a les quals estan subjectes els pobles i les races, en llur aspecte col.lectiu, perquè pugen i baixen al compàs de les lleis de la vida, podem dir que si ha fracassat, com diuen, és perquè com quasi totes les passades no ha arribat a ésser prou extensa a desgrat de la seva intensitat, perquè sempre ha quedat reduïda a una minoria, tan lluminosa i resplendent com petita. Ni ha pujat a les classes altes de la societat, que han continuat vivint en la ignorància dels principis científics, per viure mantenint la ciència dels principis de la ignorància, ni ha baixat a les classes baixes que de la cultura moderna només s'han copsat les hipòtesis més o menys relacionades amb el concepte de la vida, emeses pels que han restat vivint en la paranoia de la cultura, enlluernats per la ciènciaque els feia creure que les lleis físiques derogaven les lleis psíquiques.
Vam llegir una vegada que Goebbels, el secretari de Hitler, en anar a començar un discurs, va posar el revòlver damunt de la taula, dient que era per disparar contra el que s'atrevís a defensar la cultura, culpa de tots els nostre mals, segons alguns crítics moderns, i l'altre dia ens deien que el secretari de Mussolini, que no sabem com es diu ni si el que ens ho deia el confomia amb el de Hitler, va dir que dispararia sis trets contra els mateixos defensors de la cultura, com diuen que el general Millán Astray a la Universidad de Salamanca va cridar: "Mori la intel.ligència", després de les paraules del doctor Unamuno. No ens estranya gens la posició d'aquests homes que viuen desconeixent que la causa del fracàs de la cultura no és la cultura mateixa, sinó la manca d'extensió de què parlavem, que demostra i fan veure que el mal no vé de la cultura, sinó de la manca de cultura.
El pòsit científic que avui com avui posseeix la humanitat civilitzada, és suficient per a donar a l'home que la posseeix, un concepte de la vida que l'aparti de tota mena de lluites inútils per aquesta mateixa vida, però aquest pòsit no vessa del vas minoritari que el conté, no perquè el vas de selecció no s'aboqui per vessar damunt de tots els homes, sinó perquè tant els de dalt com els de baix són impermeables a l'aigua de la pluja cultura que vessa. Fora d'aquest nucli científic que, ultra ésser petit, com el pot de la bona confitura, té el defecte greu de l'especialització, que fa que molts savis en un ram del pensament, siguin ignorants en els altres rams, el llevat que seria prou fort per esborrar les supersticions individuals i socials que guarden les classes altes i per esborar les hipòtesis també individuals i socials que porten les classes baixes a viure i a morir com enemics de la humanitat constituïda, no pren en la carn humana i passa ço que ha de passar, que el més gran tresor cultural de la humanitat coneguda no s'aprofiti i vagi al fracàs com les altres civilitzacions que van néixer, viure i morir fora de la ciència.
Els de dalt continuen els mites religiosos que creuen que els han de defensar i sostenir les posicions socials que ocupen, sense veure que són precisament els punts flacs que els porten a la desfeta, i els de baix viuen de mites pseudo científics que creuen també equivocadament que els poden fer assolir posicions socials sòlides i definitives.
Hom dirà que davant d'aquesta impermeabilitat esmentada que no permet que la cultura arribi a totes les capes socials, hem de confessar com els secretaris de l'Hitler i d'en Mussolini i com el general Millán Astray, que si la cultura més alta i més ferma per estar basada en la ciència, ha demostrat el seu fracàs, ningú que tingui cara i ulls i tingui dos dits de front no pot creure en l'eficàcia de la cultura. Comencem per confessar que no sóm ni podem ésser tan pessimistes, però tampoc podem continuar sense fer constar que si de cas haguéssim de confessar la ineficàcia de la cultura, també hauríem de confessar que no sabem com pot ésser substituïda, perquè si el sistema cultura que és el més alt de tots, fracassa, no cal que diguem quin seria el fracàs de qualsevol altre sistema que no li podria arribar ni a la sola de la sabata i forçosament seria pitjor el remei que la malaltia.
Nosaltres creiem que la cultura científica moderna, essent la més alta coneguda de la història, ha fracassat senzillament perquè composta d'una sèria desordenada de ciències particulars que donen una visió parcial de la realitat coneguda, fent passar la visió científica de detall a la visió científica de conjunt, aclarint la perifèria cultural moderna, centre lluminós entre la fosca, perquè arribi als de dalt i als de baix que viuen a les fosques i sigui prou intensa per esvair la visió mística que les classes altes han conservat i per foragitar les visions pseudo científiques que les classes baixes de la societat s'han anat forjant teixint les idees fantàstiques dels teòrics de les doctrines socials que pretenent il.luminar basant-se en el coneixement de les ciències particulars es basen en el desconeixement de la ciència universal que la humanitat necessita com el pa que menja i que Catalunya li proporcionarà complint la missió que Ramon Llull fa set segles li va assignar."

Article publicat a la revista "Meridià", el 29 de juliol de 1938.

Una curiositat.

Quina edat té l'amistat?

Divendres a la nit. Dues parelles entren a un restaurant, tenen taula reservada. Entre les dues paralles hi ha una diferència d'edat de més de trenta anys. Als ulls de qualsevol sembla clar que es tracta d'un sopar familiar que, a jutjar pel restaurant que han triat, deu ser d'allò més formal (tipus celebració de proper casamanet o naixement). Vist de lluny les coses sempre semblen molt evidents, tant que no donen lloc al dubte.
Però si et poguessis acostar a la taula on s'han assentat i prenen un vi gris francès per anar fent boca, te n'adonaries que no és cap dinar familiar, ni cap celebració especial. Tan sols és un sopar d'amics que comparteixen experiències i crítiques, riuen dels altres i comenten espectatives de futur.
Perquè et costa tant de creure? L'embolcall només és una manera de presentar el caramel. Perquè ens costa tant de veure el caramel, i ens quedem amb aquell que té l'embolcall més atractiu?

L'agost si que existeix!

Fa uns dies vaig llegir un article al diari titulat L'agost no existeix. L'autora defensava que l'agost podria ser fruit de la nostra imaginació, i ho feia amb aquestes paraules:
"Primera demostració irrefutable: s'acaba de seguida o, més ben dit, quan s'acaba, tothom té la sensació que no ha existit. Segona demostració: no res funciona, tot es tanca, només deambulen per les ciutats turistes que es pensen que es troben en la nostra realitat quan el cert és que caminen per l'holograma creat per a l'ocasió. El negoci és el negoci."
Quina depressió, pensar que l'agost només és inexistent per aquells que tenen vacances, i per aquells que estem treballant és tant real que sembla ser el mes més llarg de l'any!!
Quina bogeria concentrar totes les expectatives vitals en un petit espai de temps vital. Us asseguro que quan me'n vagi de vacances no deixaré que s'escolin com si haguessin estat fruit de la meva imaginació.

X File

Avui no entenc res.
Apareixen i desapareixen comentaris al blog!
Deu ser la calor!!
O potser és que aquest blog és tant irracional com jo.

10% racionalitat 90% irracionalitat

Per més que intento ordenar la meva vida, adquirir coneixements, apendre dels meus errors i els meus encerts, cada dia tinc més clar que en mi guanya la irracionalitat. Però el més greu de tot és que moltes vegades quan amb llenço a la piscina (i prescindeixo de raonaments i menjades d'olla) és quan més l'encerto.
Al diccionari hi diu:
boig boja: Que ha perdut la raó, que pateix una malaltia mental.
Jo no crec que estigui boja, però és evident que la lleu línia que separa la lucidesa mental de la demència està poc definida.

ALIENATO

Squallidi processi quotidiani con giudizi sommari
in cui sei condannato a un'esistenza formale
d'andamento normale costipato in un ruolo
a cui nessuno si candida...
Pasti a base di EN e di TAVOR per capirci qualcosa
l'ignoranza fa scena, l'intelletto che scema,
sto cadendo di schiena o e' solo una posa?

ALIENATO, ALIENATO
E NON SAPERE CHI HA INIZIATO
ALIENATO PROPRIO COME TE!

Ho dimenticato il tuo nome e quello di altre persone
in un labirinto in cui qualcuno mi ha spinto
Qual'e' il male minore tra osare e temere?
Se la noia si arrampica?
Ho dimenticato anche chi sono in un sogno qualunque
e non ritrovo la chiave, in ogni occhio una trave
che non mi fa vedere come mi chiamo
come mi chiamo... come mi chiamo?

ALIENATO, ALIENATO
E NON CAPIRE CHI E' IL MALATO
ALIENATO, ALIENATO
E DETESTARE D'ESSER NATO
ALIENATO PROPRIO COME ME!
ALIENATO, ALIENATO
E NON CAPIRE COSA E' STATO
ALIENATO PROPRIO COME ME!
ALIENATO, ALIENATO
E NON SAPERE CHI HA INIZIATO
ALIENATO PROPRIO COME TE!

Cadenes

Cadenes del passat. Cadenes del futur. Cadenes imposades. Cadenes autoimposades. Cadenes que fan mal. Cadenes que ens fan feliços.Cadenes mentals. Cadenes rovellades. Cadenes de seda.
Amunt i avall passejant les nostres cadenes deixem lliscar el temps.