dimarts, 26 d’octubre del 2010

Empenyer


"Os sonhos aconteciam, pois, era apenas questão de empurrar com força, até o sonho cair dentro da vida"
"Els somnis es produïen, després només calia empenyer amb força, fins que el somni caigués dins la vida"
O silencio. Teolinda Gersão
______________________

Somio desperta, cada vegada més.
Somio adormida, cada vegada menys.

Empenyo amb força.
Cada dia.

divendres, 22 d’octubre del 2010

pensar

Aburrida de no entendre'm, he decidit no escoltar-me.
Deiaxré de pensar. En el passat. En el present. En el futur.
Tan sols pensaré en les teves mans moltdejant el meu cos.


divendres, 15 d’octubre del 2010

Un divendres qualsvol


Discutim sobre la naturalesa humana. Parlem de la resta de la humanitat com si no en formessim part. En critiquem la seva feblesa, la seva pigresa, els seus excessos. Per un moment hem cregut estar per sobre tot i de tots.

Silenci.

- Saps quin és el meu problema? Que no suporto a la gent [entenguis gent, com a humanitat en general].

Silenci.

Hem baixat del nostre núvol i hem estat febles, mandroses i ens hem deixat portar pels excessos. Per un moment ens hem sentit part del tot, de tots, malgrat tot.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

El cel està gris.
I la casa ben buida.
El forn és encès.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Linies discontinues i casetes de fusta


Ultimament prolifera vida al meu voltant. Nens que ja han nascut i nens que naixeran. Penso en abstracte en el fet de portar una vida a aquest món i m'esgarrifo. Penso en la impossibilitat de mostrar als nens la vida com un seguit de vides disconinues i m'envaeix una suor freda.


Des d'on estic ara m'hauria agradat que algú m'hagués dit, ja fa molt anys, que la vida no era pas una línia continua. Ara, o potser ahir, o potser fa algun temps, hauria agraït saber que no m'havia de preocupar per la discontinuitat de la meva vida.


Però tot pensant-hi em pregunto, qui és capaç d'explicar a un nen que ha d'estudiar però que potser tot pegat no li servirà per a res del que pretenia el seu mestre? O que ningú està predestinat a res, que el que volem avui no ha de ser necesàriament el mateix que voliem ahir? Qui és capaç de robar la innoncència d'un infant que somia ser fuster, casar-se amb la seva mare quan sigui gran i viure en una cabana dalt d'un arbre?

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Quan es pon el sol

Quan es pon el sol penso que podria dir que no he tingut temps, que la feina em té absorbida, o bé que les activitats extralaborals ocupen tota la meva activitat mental, o fins i tot podria dir que he perdut el temps mirant com creix una mongetera, o que se m'han escolat les hores per l'aiguera mentre peparava un pastís de mores.

Podria enganyar-vos, i enganyar-me.

Però la veritat és que no ha estat culpa del temps, ni de l'espai. Simplement, no tenia ganes d'escriure.