dissabte, 29 de novembre del 2008

Ja s'ha espatllat la calefacció de la "macchina".
Ole pel Sr. Murphy!

dijous, 27 de novembre del 2008

Tonterietes

No he entès mai perquè la gent té tanta por a acceptar els propis errors, ni perquè creuen que un món perfecte és possible.
__________

La T. té una teoria. Diu que tot l'atractiu del Roger Mas és conseqüència del rollo hermafrodita que té (!!).
__________

Després d'un any, he arreglat la calefacció del cotxe. Els meus ditets ja no patiran més de congelació als matins, camí de la feina.
__________

Ultimament se m'ha despertat una gana d'aquelles properes a la fam. Hi ha diverses teories al respecte: o el proper viatge a Itàlia m'ha excitat la imaginació culinària o els últims mesos d'austeritat alimetària m'estan afectant.


diumenge, 23 de novembre del 2008

Oblit

La casualitat ha volgut que coincidissin en el temps (el meu temps, s'entén), el documental Nedar (documental més que recomable), el llibre L'herba roja i el principi de demència senil de la meva àvia.

Tot plegat m'ha fet veure una cara de l'oblit que fins ara no havia tingut present. L'oblit és la morfina de l'ànima.

Busquem la felicitat a tots els racons de l'existència. Acumulem coneixements i records, i només trobem obstacles i desenganys.

Oblidar és la forma més senzilla de felicitat. És submergir-se en l'aigua i deixar de sentir i veure-hi com abans.

Llàstima que oblidar és un camí sense retorn.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Higiene personal

A la dutxa sóc jo en estat pur.
Ni convencions ni màscares.
Els meus rínxols desapareixen sota el raig d'aigua calenta i deixo que es barregin les meves llàgrimes tèbies amb l'aigua que llisca pel meu cos.

dimecres, 19 de novembre del 2008

He tornat de l'Infern una mica més dimoni


Caus i gires i tombes i obres i tanques i rius i plores i penses i calles i escups i parles i massa i calles i mires al terra i al cel i et mulles i pujes i baixes i crides i xiscles molt. Massa. Parles. Massa. Calles. Massa.
No decideixis com anirà
un dia no es pot pensar.
Sovint no pots ni imaginar
com pot acabar.
Caus i gires i tombes i obres i tanques i rius i plores i penses i calles i escups i parles i massa i calles i mires al terra i al cel i et mulles i pujes i baixes i crides i xiscles molt. Massa. Parles. Massa. Calles. Massa. Parles. Molt.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Gomorra


Finalment he vist la peli. Doblada.
El llibre no l'he llegit.

Què puc dir. M'ha ofès. No la pel.lícula, sinó el fet que un escriptor hagi sacrificat la seva vida per dir una cosa que tots ja sabiem. M'ha ofès que la crítica cinematogràfica estigui totalment al.lucinada amb una filmació que és un retrat en moviment d'un fet que tots tenim ven clar dins el cervell.

No sé d'on ve la sorpresa. Sospito que el què ha impactat més de tot plegat és la vergonya que se sent veient-la. Vergonya de mostrar a tothom els secrets de familia. La vergonya que senten els italians de mostrar com d'abandonat tenen part del seu territori; la vergonya que senten els europeus de permetre situacions com aquesta dins la pròpia Unió Europea; la vergonya de veure com podem conviure amb aquesta situació i fer veure que al nostre costat no hi passa res.

De fet, no sé de què em sorprenc. Aquesta actitud l'adoptem cada dia amb infinitat de situacions.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Lluny




"Evidentment, quan més obstacles ha superat un, més temptat se sent de creure que ha arribat més lluny. Això és fals. Lluitar no significa avançar."

dimarts, 11 de novembre del 2008

Dies estranys

Sempre m'ha fet riure pensar que la meva vida a vegades s'assembla a un capítol de Plats Bruts. Però quan els dies s'enrareixen, deixa de fer-me tanta gràcia.
Ultimament estic esprimint les hores de manera antinatural. Tot per poder fer coses més enllà de les obligacions.
Sort en tinc d'algunes medicines, no prescrites mèdicament, que em donen aquell punt de felicitat barrejada de cansanci i flipamenta. La música de El Petit de Cal Eril!, que a hores d'ara ja forma part de la banda sonora d'aquests dies, n'és una (fins i tot el Montag flipa escoltant-lo).
Avui he alucinat molt escolatnt el CD que aquest mes regalen amb la revista Enderrock. Versions dels Rollings de la mà del mestre Comelade. Satisfaction, amb la veu del Sergi López, és simplement preciosa.

Anècdota Barroca:
Ahir, per gentilesa de la meva mecenes musical, la ja coneguda Violoncelista, vaig anar al Palau de la Música Catalana, a un concert de música barroca a càrrec del Bach Collegium Japan. Una combinació (la música barroca i el Japó) força curiosa.
A la mitja part, vaig llençar-me a la barra del bar a la recerca de menjar i beure. Mentre em prenia una copa de cava (un somnífer de primera) vaig notar que a l'altra banda de la barra un grupet de persones em miraven, somreien i deien en veu baixa:
- Si, si és ella.
El Groucho m'ho va fer notar. Jo, incrèdula, no podia creure que em miressin a mi. Però a la segona me'n vaig adonar que realment em miraven i es pensaven que era algú que creien conèixer, i a qui com a mínim admiraven, perquè feien la mateixa cara que vaig fer jo quan vaig anar a l'Oda al Vermut, de les Festes de Gràcia de fa un o dos anys, i vaig veure al meu costat el Pascal Comelade. Quina cara de burra que se'm va quedar!!!! La mateixa que feien els que em miraven, que per un moment va semblar que em vindrien a dir alguna cosa, però no es van atrevir (!).
Em fa gràcia pensar que pel món hi deu haver alguna Diva de la música amb la mateixa pinta que jo.
Incre
ïble, però cert.

diumenge, 9 de novembre del 2008

中国


Xina va ser el primer país asiàtic que em va captivar. No hi he estat mai, però a vegades em sento tant propera al seu paisatge i cultura, que no m'importa no haver-hi estat físicament.

La protagonista de l'últim llibre de Dai Sijie és un personatge captivat per la Xina amb totes les seves contradiccions. Una nit que no havia sortit la lluna és una al·legoria a la història del territori que avui ocupa la República Popular de la Xina, amb el regust del Maoisme de finals dels anys 70.

Sempre busco a les llibreries si ha sortit alguna novetat de Dai Sijie. Per mi és el Milan Kundera xinès, però envoltat d'una innocència commovedora.

"No em puc permetre d'explicar-te què diu el text, no pas perquè hi manqui el final, sinó perquè la bellesa d'aquesta llengua no es pot traduir. És massa bonica per sobreviure en aquest món. A parer meu, ni jo ni cap escriptor xinès actual no podem expressar ni la meitat del seu encant, només se'n pot fer una traducció paraula per paraula, un esquelet sense carn ni vida. Això em fa pensar en la desgraciada experiència de la meva traducció de Gogol: a pesar de tots els meus esforços i de tots els elogis que vaig rebre, la bellesa del text original se'm va escapar entre els dits, vaig plorar del greu que em sabia, i vaig pensar en tots els desgraciats d'aquest món -i Déu sap que són molts- que no poden llegir el rus i que un dia es moriran sense haver conegut mai la bellesa de la prosa de Gogol. Quin desastre!"

Una nit que no havia sortit la lluna. Dai Sijie (Ed. 62)

dissabte, 8 de novembre del 2008

Luca Bassanese

Fa un temps vaig descobrir aquest cantant italià, de Vicenza.
Ara he descobert (bé potser descobrir és un verb excessiu) que té un blog on escriu les coses que li passen pel cap.
Hi he llegit una mena de poema que m'ha agradat, perquè expressa moltes coses que avui i ara em volten pel cap.

mioDio, le parole,
sono incroci e strade,
il loro intersecarsi non è mai casuale,
e dietro ad ogni discorso,
nell'angolo più lontano ride il satiro buffone,
che cerca in tutti i modi di far trasparire tracce di noi stessi,
minucoli frammenti che se composti creano un quadro dalla cornice insolita
più reale della stessa consapevolezza, più semplice d'ogni nostro nascondersi, per difendersi, per rincorrere spazi d'altrui respiro
come lo sguardo del passante che ruba un pezzo d'aquilone dal cielo sereno per donarlo alla sua nostalgia
la nostalgia di non essere più quel bambino che teneva il filo e tratteneva il respiro ad ogni soffio di vento...


Déumeu, les paraules,
són cru
ï
lles i carrers,
la seva intersecció no és casual,
darrera tot argument,
a l'angle més llunyà hi riu el Bufó sàtir,
que busca com sigui fer entreveure rastres de nosaltres mateixos,
petits fragments que junts creen un quadre amb un marc insòlit
més real que el propi coneixement, més simple que els nostres amagatalls, per defensarse, per recorrer espais d'aires aliens
com la mirada del que roba un ocell del cel serè per oferir-lo a la seva nostàlgia
la nostàlgia de no ser més el nen que subjectava el fil i aguantava la respiració a cada cop de vent...

dimecres, 5 de novembre del 2008

In the mood of love


A vegades les paraules sobren.
Això és el que passa amb la pel·lícula In the mood of love. La pots veure en Cantonès sense subtitular i et fascina tant que no pots esperar el moment de tornar-la a veure.

dilluns, 3 de novembre del 2008

En Cos i Ànima


El cos és presó i alliberació de l'ànima.

Presó quan no ens permet fer tot allò que la ment ens fa viure i sentir amb intensitat.
Alliberació perquè el cos ens permet ser qui som, i sense ell l'ànima només perviu en el record dels altres.

És curiós com arribem a conèixer el nostre cos i com en alguns moments ens hi podem sentir tant poc identificats.

Realment, el cos és el mirall de l'ànima?

Reflexions i inflexions, que no porten enlloc, de la presó que més m'estimo.
A propòsit dels comentaris, a l'hora del cafè matinal, del poeta-arquitecte Creador de cos i ànima (que vist així té un punt Massònic divertidíssim).