dimarts, 30 de juny del 2009

Saó


"... li entrà la nostàlgia de quan portava la vida sense sentir-se'n."
DESERT. Cròniques de la veritat oculta. Pere Calders.


dissabte, 27 de juny del 2009

La mà que m'empeny


Pensar que després de la mort ens espera un paradís on sempre hi fa sol és tranquilitzador.

Imaginar que aquelles persones que hem estimat només s'han traslladat a un món morbido on ens esperen sense neguits ni pors és encisador.

Sempre he envejat les persones que pensen que la mort no és el no-res. M'agradaria creure-ho. Potser així no sentiria tant viva la presència de la mà que m'empeny per darrera.

"Obrí els ulls; tancà els ulls: només va veure el tènue cel que s'estenia a sobre per protegir-lo. Lentament s'obriria l'escletxa, el cel recularia, i ell veuria al darrera allò que mai no havia dubtat que existia allà, avançant a la velocitat d'un milió de vents. El seu crit era una cosa a part, al costat seu, en el desert. No acabava mai."
El cel protector. Paul Bowles.

dimarts, 23 de juny del 2009

Escales

On és l'escala que et porta a les portes del paradís?
Em fa pànic pensar que l'hagi passat de llarg sense adonar-me'n.

dijous, 18 de juny del 2009

Margarita a la fragola



Ara mateix m'agradaria estar fent la migdiada a l'ombra d'una d'aquestes bales de palla.

Sort que demà oblidarem tots els mals entre còctels de margarita amb maduixa.

divendres, 12 de juny del 2009

A lectures em convides...

"Kit no podia continuar pensant; ja no hi havia més imatges dins el seu cap. Tan sols tenia consciència de la suavitat de la bata de llana a ferc de pell, així com de la proximitat i l'escalfor d'un ésser que no li feia por. La pluja repicava contra els vidres de les finestretes."
El cel protector. Paul Bowles.

L'arquitecte-poeta m'ha deixat aquest llibre. Es va sorpendre quan li vaig dir que no me l'havia llegit i pocs dies després me'l va portar. Mentre el llegeixo l'imagino viatjant pel Marroc amb el cel protector de fons.

Em va fer gràcia el comentari que em va fer quan me'l va donar:
- Potser no t'agradrà, perquè quasi mai coincidim en gustos.
De fet, no havia pensat mai que no coincidissim en els gustos, però potser vist en fred és mig veritat... (imagino que tot això deu tenir a veure amb el fet que no sóc fan incondicional dels Manel).

No l'he acabat, però m'està agradant. I m'agrada també el fet inesperat de la seva lectura. No és res del que tenia pensat llegir, ni tampoc s'assembla massa al que llegeixo normalment (si és que es pot dir que les meves lectures han tingut mai un fil conductor).

dimarts, 9 de juny del 2009

Com és que la humanitat encara no s'ha cansat de dir les mateixes coses una i altra vegada?

dilluns, 8 de juny del 2009

colors



Si busquessis dins el meu armari hi trobaries, sobretot, roba negra. Es pot dir que és el meu color. És tant així que alguna vegada m´han preguntat si estava de dol.
Sempre m´he preguntat per què la societat ha tingut la necessitat de donar significats concrets als colors. Per què el blau és símbol de melanconia, per què el vermell ho és de la passió, el blanc de la puresa i el negre de la mort, si per mi el blau és simplement un color lleig, el vermell un que m'afavoreix, el blanc un color trist i el negre el meu color?


I pensar que en tema de colors tot depèn de la llum amb què es miren...

diumenge, 7 de juny del 2009

restes insignificants

Es estrany descobrir que el lligam que t'unia a una persona és tant sols una cosa insignificant. Insiginficant, ara. Important, abans.

Després de sopar, caminant de matinada pels carrers buits, reflexiono de com el temps ha passat com un tanc per sobre d'algunes amistats. No sé si de les restes algun dia en sorgirà l'au fènix.

De moment gaudeixo d'altres lligams, malgrat que puguin esdevenir insignificants algun dia.

divendres, 5 de juny del 2009




"Xiulava tonades de l'any de la picor, d'aquelles que s'entestava a reproduir amb el seu acordió de botons."

Obaga. Albert Villaró

dimarts, 2 de juny del 2009

Tant fàcil i tant difícil ser feliç.

dilluns, 1 de juny del 2009

Dieta Mediterrània


No oblidaré mai el dia en què una companya de feina, tornant d'un cap de setmana de tres dies em va dir:
- Quina putada això dels caps de setmana de 3 dies, oi?
I jo que li dic:
- Oi tant! (pensant que, després d'haver oblidat que havia treballat alguna vegada, havia de tornar a la setè pis i mig).
I ella que em contesta:
- Si, és que això de tenir tres dies de festa va fatal, trenca la rutina.

Hi penso ara, que s'acaben els tres dies de festa més ben aprofitats dels últims temps (bé, potser exagero, però l'enyor pel passat ja es dóna a les exageracions).

Pop a la gallega, pop català amb els Manel a Mollet, camps acabats de segar a Osona, i Pau i el seu germà vista des de sota la manta, mig recargolada al sofà. Gràcies Gorina, amb el Sala 33 i la programació de les obres mestres de la filmografia actual catalana, a més de fer-nos gaudir mirant la tele (cosa que no passa gaire sovint) demostres a tothom que no s'ha de mirar horitzó enllà per trobar el millor cinema, sinó tot el contrari. I de postres, cicle Jim jarmush.