Migració

Se'm fa estrany deixar la casa on he viscut des dels sis anys. On els meus fantasmes em consolen els dies de tristesa i m'acompanyen els dies de felicitat.

Sóc així d'anormal. He viscut, es pot dir, pràctiment la totalitat de la meva vida a la mateixa casa. Hi he sigut una nena riallera, una adolescent ofuscada i una dona enamorada que gaudeix dels petits (i grans) plaers de la vida en parella.

Ara migro. Deixaré de viure en un poble. Èxode rural i transfronterer.

No sé si la Città Eterna m'espera, però jo si que l'espero a ella, i amb molta ànsia.

Es fa estrany esperar l'invevitable.

Per fi...

ACABAT.

Vertigen

Trobo que cada dia tenen menys hores el dies, menys dies els mesos i menys mesos el anys. Fa vertigen veure com s'esfuma el temps sense possibilitat d'aturar-lo o ralentir-lo, encara que sigui per un breu instant.

Ahir a la tarda, el cap trèbol.

Avui a la tarda, el cap inquiet.

I demà?

Tot el món

Nova York és un micro-món. Hi ha gent de tot el món, pots parlar-hi tants idiomes com siguis capaç que sempre hi haurà algú que et pugui contestar.

Però al marge del idiomes, potser el que més m'està impactant de la diversitat a aquesta ciutat és presència jueva.

Tot i que ja sabia que NY hi viuen molt jueus m'ha sorprès sobretot trobar-n'hi tants d'ultra-ortodoxos, sobretot al barri de Williamsburg a Brooklyn. Sembla increïble que en un lloc tan cosmopolita (si aquesta expressió encara es pot fer servir) i persisteixin comunitats tant retrogrades.

La ciutat que no dorm mai

Ja ho deia Sinatra quan cantava New York, New York que aquesta és la ciutat que no dorm mai. I no m'estranya que sigui així, hi ha masses coses a fer, masses coses per veure, massa gent que camina (perdó, corre) pels carrers.
És difícil que algú no li agradi Nova York (a excepció d'aquelles persones que només aspiren a viure aïllats a la muntanya lluny de tot i tothom), perquè hi ha de tot i més per a tots els gustos.
A mi m'està provocant una espècie de contradicció. M'agrada molt, hi viuria. Això si, no vulguis viure-hi sense calers, perquè llavors NYC deixa de ser la gran poma atractiva per convertir-se en la depradadora dels sense nom.

ídols

En una habitació de Manhatan escolto Manel (al Delicatessen de no se quin dia). Al meu portatil diu que són les 5;41 de la matinada, però jo sé que li he de restar unes quantes hores.
Com sóc, i visitant Nova York per primera vegada, volia veure el Woody Allen tocar, encara no sabia on. Amb la obstinació fanàtica que a vegades m'abdueix, vaig buscar i rebucar per aquest maremagnum que és internet i vaig torbar el dia i hora de la cita: Cafè Carlyle a les 8:45 pm, Woody Allen en concert.
Ai! però el que no esperava, il.lusa de mi, és que dues copes de Riesling ens costessin 217$ !!!
Avui he decidit matar el meus ídols.

Recordatori

És estrany no anar a l'hora amb els que t'envolten. No viure amb la mateixa intensitats els mateixos moments, no ser feliços els mateixos dies, ni plorar les mateixes nits.

Durant molt temps he rigut per fora i plorat per dins. Ara que he deixat de plorar, sento més aprop els que ploren d'amagat.

Aquesta pluja d'estiu és com un recordatori per no oblidar les llàgrimes que he vessat i les que vessaré.

re-descobriment

Em redescobreixo. I m'agrada.
Potser totes les pelis que m'havia fet sobre mi només eren pel.lícules. Potser finalment em veuré al mirall i em reconeixeré. O potser no.
M'és igual, el tragecte no està tan malament, a vegades.

Electricitat estàtica

Emocions elèctriques. Estrelles alineant-se. Pendre decisions.
A vegades hi ha cançons que sembla que les hagin escrit expressament per a moments determinats i sonin a la ràdio el moment just en què les estrelles s'han alineat.

Que algú et trobi

El mapa dels sons de Tokio. Una decepció. Suposo que ningú pot ser sublim eternament.
No m'entengueu malament. No és una peli dolenta, senzillament no ha respost a les meves expectatives.
L'únic que m'ha agradat és el missatge que n'he tret, i entenc que totalment subjectiu:
Tots som illes impenetrables. Ningú sap qui sóm en realitat excepte nosaltres mateixos, si mai arribem a mirar ben al fons nostre. En la nostra solitud interior, busquem a fora algú que ens acompanyi en aquest carreró solitari que és la vida.

records d'un viatge

El sol no es pon en aquesta punta del món, s'amaga rere els núvols.

Dins la tenda, mentre la gent es prepara per anar a dormir, una parella mira Palermo Shooting a la pantalla de l'ordindor. No es toquen, però senten la respiració suau l'un de l'altre.

Una vegada més, reflexionen sobre la vida i la mort. Com s'enmirallen l'una en l'altra.

Fa por pensar massa.

El gos somia amb fred i terra humida.