Mirar pel forat

No puc evitar que els ulls se me'n vagin quan veig una finestra despullada de persianes i cortines. L'instint voyeur sempre pot amb mi.
Internet només ha fet que agreujar la meva patologia. És tant fàcil mirar sense que ningú et vegi. Però no només això. Els altres també et veuen a tu.

La bogeria festuc (nom que va dir aquell i em va encantar) és un exemple de voyeurisme patològic. Tothom busca a tothom. Ja us dic que a mi no mi trobareu. Sempre m'ha agradat més mirar que exposar-me al públic (no per pudor, sinó per mandra). L'única excepció és aquest blog, que em permet exposar-me darrera el jo intransigent.

I exposant-me, faig anar la imaginació. Imagino qui mirar i no diu res. Imagino la cara que debia fer l'home de la Violoncelista quan va llegir-se tot el meu blog de principi a final (). Imagino els que riuen llegint-me, i els que no entenen res del que dic.

En qualsevol cas, els entenc a tots, perquè a mi també m'agrada mirar quan ningú no em veu.

Exorcisme

Ahir, tot el dia al llit. Amb el mal temps els virus m'han agafat desprevinguda (bé, de fet, a mi, quasibé tot m'agafa desprevinguda, però...).
Tantes hores en posició horitzontal, sense estar adormida ni desperta, en aquell estat mig inconscient.
Quan ja n'hi portava unes quantes el meu cervell va decidir passar-me, com si d'una pel.lícula es tractés, un malson que vaig tenir fa uns dies.
Com que no estic disposada a tonar-lo a tenir, el copiaré tot seguit per exorcitzar-lo definitvament del meu cervell.

La cosa anava així:
Jo arribava feliçment, és un dir, a la feina i venia cap a mi, mig embogida, una que fa molts anys que treballa allà, però que mai ha quedat clar què hi fa. Venia i em deia tota esverada:
- Intransigent, m'has d'ajudar immediatament. Tinc una feina molt difícil a fer i és la teva obligació ajudar-me.
Tot seguit m'ensenyava una bossa petita de plàstic i un manyoc de fils i botons de tots colors i mides, i em deia, a punt de l'histerisme:
-Ho he de posar tot a dins la bossa abans de les 9! Ajuda'm.
Jo, tota ofesa, li deia que allò era una tonteria, i que la meva taula estava literalemt colapsada de papers, per la qual cosa no pensava dedicar ni un segon a ajudar-la.
Ella, tota emprenyada em deia:
- Doncs ja ho faré jo.
I tot seguit introduïa de cop tots els fils i botons dins la bossa, de manera totalment caòtica.
Al cap de 5 minuts tornava i em deia:
- Veus, com que no m'has ajudat, ara he hagut de treure el botó vermell i m'han sortit tots els fils!!! Què faré ara?
Jo, totalment alucinada li deia:
- Escolta, que aqui venim a fer altres coses, no?
Davant la incomprensió general (ningú entinien perquè estava tant cabrejada), m'assentava a la taula del meu jefe a contemplar les vistes de la ciutat.
En aquest precís instant, entraven un grup d'acordionistes a fer un concert, just davant la meva taula. Venia tothom a escoltar-lo i em deien,:
- Tant parlar-nos d'acordions i ara no vols venir al concert?
El mirava de reüll i descobria que es tractava d'un grup d'acodions cromàtics (aquells amb les tecles de piano), que tenien les tecles negres més llarges que les blanques. Els ho feia notar als companys de feina, i m'ignoraven totalment.
Jo, totalment ofuscada, sense entendre res del que estava passant, decidia tornar a casa. Xino xano baixava les escales de l'edifici i de cop me n'adonava que estaven plenes de persones dormint abraçades a acordions.

Bolets 0 - Herbes Remeieres 1

Ahir, ben d'hora al dematí vem sortir a la recerca del preuat bolet.
Després de més de 4 hores caminant, tot el que vem trobar és això.


A la tarda vaig acabar de llegir el llibre Suite Francesa d'Irène Némirovsky, de lectura recomanda i recomanable.

Moltes coses al cap i poques paraules per expressar-les.

Qüestió de gustos

Mai he pogut explicar amb precisió perquè no suporto la música d'Antoni Font ni què és el que em fa gaudir llegint poemes de Salvat-Papasseit.
Lluny de qualsevol erudició, a vegades la primera impressió m'ha marcat per sempre.
Recordo quan a l'adolescència vaig llegir Niebla de Miguel de Unamuno. Va passar a ser el meu llibre de capçalera durant un temps. El temps que vaig tardar a devorar les seves obres i tot allò relacionat amb ell. Llavors, Unamuno va esdevenir, a partir del coneixement, una persona odiosa. Va néixer la contradicció en mi, m'havia de continuar agrant la seva obra o bé l'havia de rebutjar perquè el seu autor no era digne del meu elogi?
De fet, vaig apendre que a la vida només hi ha dues opcions: abstenir-se d'un bany reconfortant per evitar futurs refredats o llençar-se a la piscina i esperar que estigui plena.
Ara ja sé que la millor opció és llençar-s'hi, perquè fins i tot en el pitjor dels casos sempre hi haurà algú disposat a recollir les teves restes.

Els llibres com a problema

Quan els llibres comencen a acumular-se en doble fila a les estanteries, és quan esdevenen un problema.

Llibertat interior

- Ets estrany Maurice. Has vist la gent més cínica, la més desenganyada, i en canvi no ets desgraciat. Vull dir que no ets desgraciat interiorment! ¿M'equivoco?

- No.

- ¿Doncs què et consola?

- La certesa de la meva llibertat interior -va dir després de reflexionar-. Aquest tresor preciós i inalterable, i el fet que només depèn de mi perdre'l o conservar-lo. Saber que les passions dutes al paroxisme tal com ara s'acabaran pagant. Que tot el que comença s'acaba. En resum, que les catàstrofes passen i que hem de mirar de no passar abans nosaltres, res més. O sigui que primer de tot viure: Primum vivere. Al dia. Durar i esperar.

Suite Francesa. Irène Némirovsky.

La Magrana de Butxaca, Barcelona, 2007.

Llibert Fortuny

Ahir a la nit, malgrat el costipat que portava i encara porto a sobre, vem anar a La Garriga a veure el Llibert Fortuny amb el seu trio Triphasic.
A data d'ahir l'única referència que tenia del Llibert Fortuny era aquesta:

S'ha de dir que a primer cop de vista pintava molt bé... I recordo que a la feina aquest número d'Enderrock va despertar força interès per part del sexe femení. Però això és tot el que en sabia.

Què puc dir-vos, va ser una sorpresa fabulosa. Un concert brutal amb uns músics impecables (a mi em va deixar especialment meravellada el baix Gary Willis). El concert es va fer curt, tot i no ser-ho.

Això si, tot i insinuar-ho diverses vegades, el Llibert Fortuny no es va treure la roba.

Sempre ens quedarà l'Enderrock.

Algú ha vist mai un cec en una platja nudista?

Roger Mas i la princesa de l'acordió

A vegades dos camins es creuen i creen un curtcircuit.

Jo tinc una cançó, que molt amablement i amb tot el catxondeo del món em va enviar l'amiga Violoncelista, que és el meu bàlsam laboral. Quan tinc un moment d'aquells que dius "no puc més" me la poso i torno a començar. Es tracta de la mítica (per mi, està clar) Princesa de l'acordió de l'Yvette Horner.
Aqui la teniu:



Avui, estava jo tota feliç escolant música amb el meu nou IPOD (un luxe asiàtic que m'he permès en plena crisi) i de cop he tingut un curtcircuit. Just al mig dels Recontragoigs del Roger Mas la bogeria musical s'atura i sona un petit fragment de la princesa de l'acordió!
Si no us ho creieu comproveu-ho vosaltres mateixos (aqui?).

Ingravidesa

La insostenible lleugeresa del ser?

"La divisió en pols positiu i negatiu ens pot semblar d'una simplicitat pueril. Amb una excepció: què és el que és positiu, la feixuguesa o la lleugeresa?

Parmènides va contestar: la lleugeresa és positiva, la feixuguesa negativa.
Tenia raó o no? Aquesta és la qüestió. Només una cosa és segura: la contradicció feixuc-lleuger és la més misteriosa i ambigua de totes."

La insostenible lleugeresa del ser, Milan Kundera.

Ahir a la nit a l'Heliogàbal concert de El petit de Cal Eril. Música que et fa sentir lleuger lleuger.

Avui se m'ha fet fosc de visita en una habitació d'hospital. Un cop a casa he tornat a prendre consciència de la feixuguesa humana. Espero no tenir cap malson aquesta nit.

Francesc Pujols: renaixement o mort sobtada?

Sense voluntat d'ofendre, o si.

Què collons és això?



BREU EXPLICACIÓ: Fa uns mesos vaig tenir la notícia que havia aparegut un nou llibre sobre el Pujols (Els hereus de Francesc Pujols), i fanàtica com en sóc, em vaig haver de contenir per no anar-lo a comprar immediatament. Passat el cop de calor, l'altre dia em vaig dirigir a la llibreria amb l'intenció ferma de comprar-me'l.
Casualitat de la vida, tenia una estoneta, i abans de comprar-lo el vaig fullejar. Es tracta d'un llibre d'entrevistes al què no li he trobat ni solta ni volta (tot hi ser-hi present l'ídol Mas o el mestre Portet).
No me'l vaig comprar, i ara m'ha envaït el dubte. Si Pujols resucités, no sé si reneixeria o moriria de mort sobtada.

Alienigens

Fa anys que sóc conscient que tinc un alienigen a dins. Des de l'adolescència.
Em neguiteja, i per calmar-lo vaig començar a llegir compulsivament, a ballar fins a l'esgotament, a plorar fins que els ulls deien prou, a estudiar...
Amb el temps m'ha anat deixant tranquila, i a vegades prenc mesura de totes les coses. Però quan m'adono de la meva inactivitat ha de sortir corrent de casa, arrossegant tot el que tinc davant.

Aquest post el vaig escriure ahir (dilluns) i avui, mentre gaudia de la meva jornada laboral ha desaparegut. L'he reescrit, però qualsevol semblança amb l'original és pura casualitat.
Com m'he de veure, reescribint-me a mi mateixa!!!
Bel: busca bé, que alguna cosa deu haver-hi per aqui (no puc eixar missatges al teu blog).

Lluentons

He somiat una lectora
que es delia més enllà:
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.

Després, amb l'alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d'ambrosia,
a altres llavis més remots.

EL FURGATORI, J. Pedrals.


"Més val no tocar els ídols, car els dits s'emporten el daurat."

Madame Bovary, G Flaubert.

Crisi

Dimarts 30 de setembre de 2008, 19:30h.
Finalment, després de 15 hores de viatge aterrem a Barcelona. Esgotament i felicitat. Després de tants dies fora de casa bé de gust tornar-hi, veure les mateixes coses de sempre i tornar a entendre les converses del carrer ...

Dimecres 1 d'octubre de 2008, 11 del matí.
Acabo d'entrar en crisi. Des que he arribat no he sentit ningú parlar en català! A execpció de familiars, està clar.
Què ha passat mentre he estat fora?
O és que sempre ha estat així de malament la cosa?