Internet només ha fet que agreujar la meva patologia. És tant fàcil mirar sense que ningú et vegi. Però no només això. Els altres també et veuen a tu.
La bogeria festuc (nom que va dir aquell i em va encantar) és un exemple de voyeurisme patològic. Tothom busca a tothom. Ja us dic que a mi no mi trobareu. Sempre m'ha agradat més mirar que exposar-me al públic (no per pudor, sinó per mandra). L'única excepció és aquest blog, que em permet exposar-me darrera el jo intransigent.
I exposant-me, faig anar la imaginació. Imagino qui mirar i no diu res. Imagino la cara que debia fer l'home de la Violoncelista quan va llegir-se tot el meu blog de principi a final (
En qualsevol cas, els entenc a tots, perquè a mi també m'agrada mirar quan ningú no em veu.
3 comentaris:
Pues jo ho trobo interessant el que dius. A cops tinc la sensació que ningú em llegeix, m'es igual. Jo explico i em quedo contenta!!
Et convido a veure el meu blog.
Fins aviat!
Gràcies per deixar-me veure't. Ja ho saps (i sinó t'ho dic ara) que tot i que estic embogida pel festuc a tu et miro d'una altra manera. Petonets.
Anònima (?)
El que em preocupa és que a partir d'ara a més d'estar embogida pel festuc, també ho estiguis per la blogosfera. Això pot ser apoteòsic!!!
Publica un comentari a l'entrada