Conduim el cotxe i veiem passar paisatges al nostre voltant. Surt el sol ben aviat de matinada, i mica en mica passa per sobre els nostres caps i s'amaga lentament rere l'horitzó. Tot, aparentment tranquil. Tot, estranyament suspès en el temps. Masses pel.lícules retornen al meu cervell mentre veig el món moure's al meu voltant.
He decobert que és necessari tornar als llocs on ja has estat, fins i tot si no t'han agradat. Jo no acostumo a tornar als llocs que no m'han agradat, i en canvi sempre enyoro els que més m'estimo (i hi torno repetidament, davant la incomprensió de molts).
Puc dir-ho alt i clar. A mi Lisboa no m'agradava.
No m'agradava perquè el que hi havia viscut no m'agradava, imagino.
Ara hi he tornat. La ciutat, la mateixa. El mateix cel blau. La mateixa monotonia arquitectònica. Les mateixes rajoles a les facanes.
Però aquesta vegada m'ha agradat. M'hi he sentit com un poeta noucentista reposant en un balneari.
Suposo que ara m'ha agradat perquè les circumstàncies acompanyaven, perquè he pogut practicar el meu incipient portuguès (i maleir-me cada vegada que em sentia a mi mateixa cometre un error), perquè he tingut interès per saber què s'amaga darrera la poca fascinació que tenen els portuguesos per l'estètica, i sobretot perquè he menjat, begut i rigut amb tranquilitat i bona companyia.
És curiós. La història s'escriu avui. Malgrat que no en siguem conscients, el que fem avui condicionarà com ens veuran en el futur.
Potser quan tens una vida anònima aquesta afirmació té una importància relativa o nul·la, però quan de tu depèn el futur de tot un país prem tot el seu sentit.
Avui, els polítics catalans decideixen com els recordarà la història, en un futur més o menys llunyà.
No m'agradaria que en el futur se'ls recordés per tot allò que no van fer. M'agradria que per una vegada els polítics deixessin de contar vots i no tinguessin por de decidir.
Estimat tresor. Te'n riuràs de mi. Per primera vegada des de fa segles, no sé què dir-te. Estic tan concentrat en la lectura d'articles, mèdics és clar, i en l'experimentació de mètodes, que sento la temptació de començar aquesta carta amb la frase: "Avui no ha arribat correu de Wandsbek". I, a més, t'estimo tant immmensament des que vaig rebre la teva última carta, que només em ve al cap una cosa: és una vergonya que jo estigui aquí assegut, i sense tu. (...)
Dilluns a la nit, concert al Teatre Grec. Música Turca de finals del segle XVII i principis del XVIII. Jordi Savall i els seus amics entregats, creant un ambient que hipnotitzava. Si hagués de descriure el concert diria que va ser una barreja de seducció, sensualitat i emoció. Vaig gaudir escoltant aquella música llunyana i propera alhora. Per un moment vaig oblidar la gent que m'envoltava. Només sentia el que sonava dins el meu cap. Un gran concert, malgrat els sorolls ambient (n'hi havia de diferents generes i tonalitats). Un bon concert malgrat les cadires del Teatre Grec (més incòmodes impossible).
_______________________
Després de vuit mesos fora de casa, el retorn ha estat com un descobriment, més que no pas un retorn.
Malgrat que des de fora sembla que no hagi canviat res, per dins ho veig tot nou. Estic contenta de ser una persona nova, encara que molts no se n'adonin. Encara que potser ningú se n'adonarà mai.
_______________________
Un fil de suor neix al coll. Com la font que dóna vida a un riu, baixa impetuós per l'esquena, que esgotada es deixa fer. El cos humit vol descansar, però no pot. El ull secs volen deixar de veure-hi, però no poden. Els timpans nostàlgics volen deixar d'escolar el so del tambor de la rentador mentre gira, però el centrifugat no vol acabar mai.
Com un fil de suor, l'aigua s'arrossega lentament pel terra de la casa.
Em sento com el pardalet que al caure del niu es troba desconcertat. Em miro des de fora i reconec totes les meves febleses.
Vaig viure un somni en què era una altra persona, potser millor. Més planera, segur.
Ara em retrobo amb els objectes de sempre i els sento com un pes a l'esquena. L'olor de paper vell em produiex al·lèrgia, les parets que s'han de pintar se'm presenten com murs que separen el món de dins del de fora i el sol de fora em crema la pell bruna.
La meva irracionalitat torna lentament a envair tot el meu ser i no sé com fer-ho per barrar-li el pas.
Entrades
