dijous, 25 de febrer del 2010

Italdonne


Les generalitzacions són odioses. Tots ho sabem. Però inevitablement els col.lectius humans tendeixen a uniformitzar-se, i és llavors quan podem dir que aquest grup de gent és així o aixà, amb la certesa que si bé no tots els membres del grup ho seran, la gran majoria respondrà a l'esterotip.

Posar en una mateixa frase les paraules dona i Itàlia, ja fa tremolar. Sorprèn com en un país del primer món, membre del G-8, amb una forta tradició comunista (que ja se sap que no sempre ha favorit el paper de la dona al món, però...), les dones encara hagin de jugar el rol de la fèmina sotmesa a la voluntat de l'home (i no qualsevol home, l'home Berlusconi com a proptotip).

Crec que no havia vist mai tantes dones sotmeses a operacions de cirurgia estètica, abans de viure a Roma.

"Fa falta una vida per entendre què significa ser dona. Almenys, així m'ho sembla mi, i per això observo les joves amb tendresa -són tan boniques com ho erem nosaltres- i compassió. Mentre a nosaltres ens va ser prescrita la castedat i la independència, a elles els han prescrit sexe i seducció. Respecte al reste de coses -què ser, què fer- cadascuna fa per compte propi. "
La ragazza del secolo scorso, Rossana Rossanda

dilluns, 22 de febrer del 2010

Variétés


"La nostra felicitat, a l'última part del viatge, va ser tan continua, tan tranquila, que no tinc res a explicar. Les millors obres de l'home neixen sempre del dolor. Què és explicar la felicitat? Només es pot explicar allò que la prepara, allò que la destrueix. I fins ara, jo he descrit tot allò que l'havia preparada."
L'immoralista. André Gide

_________________________

He començat a recopilar records i experiències, com a exercici per no oblidar.
La meva preparació a la felicitat ha estat dura, lletja, trista. Però la intensitat amb què he estat feli
ç gairebé ho ha esborrat tot.

dilluns, 15 de febrer del 2010

La Clau

Els diumenges al matí, a Roma, hi ha un lloc on tothom vol anar. És el mercat de Porta Portese. Un mercat que recorre carrers i carrerons, on es pot comprar roba, estris de casa, roba de segona mà, eines, llibres de vell, i tot el que puguis imaginar i no hagis imaginat mai (per exemple, jo mai hauria imaginat que una parada es dediqués a vendre motors de rellotges de segona mà).

Ahir, acabada de baixar de l'avió, es pot dir que gairebé em van arrosegar cap a Porta Portese (sort que no feia fred!). A mi que els mercats em desagraden més que no pas m'agraden, amb tota aquella massa humana amunt i avall, em vaig dedicar a observar en la distància, fonamentalment.

Em va cridar l'atenció un tio estrany. Portava un petit candau a la mà. El candau estava tancat, però no tancava cap capsa ni res. Es passejava de parada en parada buscant una clau que obrís el seu candau. Jo me'l vaig trobar en una parada de coses velles. Hi tenien un bol ple de claus. Ell les va provar totes, i quan va haver acabat va dir, amb cara trista al venedor, que no n'havia trobat cap que obrís el seu candau. El venedor es va acomiadar amb un "ciao bello", i ell va seguir buscant dues parades més enllà.

Em va fer pensar en un llibre de contes de Quim Monzó que vaig llegir fa anys, en què hi apareixien personatges surrealistes. Ja és ben cert que a vegades la realitat supera la ficció. Moltes vegades.

_______________________

Molts veuen allò que sembles,
pocs senten allò que ets.

El príncep
, Maquiavel.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Torno o me'n vaig?

Dos dies a casa (Catalunya) i torno a Roma esgotada. Moltes visites, moltes converses represes amb pressa.
Si no m'adormo, llegiré L'immoralista d'André Gide a l'avió.
Un escriptor curiós Gide, sempre que el llegeixo tinc la sensanció que el que escriu no es correspon amb la idea que m'he fet d'ell. Excepte amb Retorn de l'URSS.
Potser el que jo escric tampoc es correspon amb la idea que alguns s'han fet de mi.

dijous, 4 de febrer del 2010

Fràgils

Aquesta tarda, en una llibreria, mirant llibres, he recordat lo fràgils que són els castells de sorra que creem al llarga de la vida.

A la llibreria havien preparat l'espai per a la presentació d'un llibre (no sé quin), fins i tot hi havia un piano de cua. A la sala no hi havia ningú, només un parell de persones mirant i buscant llibres entre les estanteries.

Mentre jo resseguia les estanteries amb els ulls ha començat a sonar el piano. He mirat de reüll el piano, hi he vist un home d'uns cinquanta anys d'esquena tocant-lo. Ho feia molt bé. No sé què sonava, no sé ni tan sols si aquella música ha estat mai escrita en una partitura, però era bonica, emotiva.

Mirant llibres, mirant llibres he arribat al costat del pianista que ens estava oferint el concert improvisat al quatre que miravem llibres silenciosament. Ha estat llavors quan els meus ulls han anat a les seves mans. Estaven brutes, tan brutes que eren negres. He pujat la mirada i l'he vist tot ell. Brut i trist. Era un sense sostre, un homeless.

En aquell moment he intentant imaginar quin trist camí havia fet la vida d'aquell pianista fins arribar al punt de no tenir casa, de transitar brut per la ciutat. No he estat capaç de reconstruir els fets.

Sóm més fràgils del que ens imaginem.