Un somni de sol·litud on sempre hi ets present.
Quan et tinc lluny, et sommio,
en malsons del passat que creen arítmies i em fan vessar els ulls.
Quan et tinc aprop, alzheimer, dolç oblit.
Maleïda veritat que em va obrir els ulls
i ja no els podré tancar mai més.
Penso en si és possible tornar tot allò que et donen els altres, i m'adono que mai he estat capaç de tornar molts dels favors que m'han fet. Però recapitulant, també recordo molts favors que he fet i no m'han retornat mai. Amics a qui he ajudat i quan jo he necessitats la seva ajuda ja havien desaparegut. Per sort meva, al seu lloc n'hi havia d'altres disposats a donar-me un cop de mà. Tot rumiant un dimarts que sembla un diumenge, m'imagino un món on potser, al marge dels nostres actes, les balances s'equilibren soles. Potser, sense jo saber-ho, altres persones (conegudes o descongudes) han retornat a tots aquells a qui dec alguna cosa més que unes gràcies tot allò que han fet per mi. M'imagino una cadena imaginària on ningú estarà sol quan ho necessiti, encara que no tingui al costat aquella persona a qui tant havia ajudat, sinó qualsevol altre que passava per allà. Seria bonic, oi? Si, seria bonic si fos veritat. Però no tinc clar si sempre hi ha algú per agafar el boomerang que ha llençat algú altre.
Entrades
