Antígona

Ahir vaig tornar al teatre després de més de mig any sense anar-hi. L'última obra que vaig anar a veure va ser tant decepcionant que se'm van treure les ganes de tornar-hi.

Vem anara a veure Antígona, perquè, al igual que a l'última vegada que vaig anar al teatre, una amiga meva tenia un amic que hi actuava. No esperava res especial d'aquesta obra, però la veritat és que va ser una sorpresa agradable.

L'obra em sembla que ja fa més d'un any que la passegen per Catalunya, i com tots els clàssics de la mitologia grega podia haver caigut en una mena de diàleg interessant però allunyat de l'espectador, i no va ser així. És d'aquelles obres de teatre que aconsegueix una harmonia total entre l'entorn (en aquest cas era a la Biblioteca de Catalunya), el vestuari (una barreja de kimonos japonesos espectaculars amb espardenyes catalanes), la música (a part de música ambient de guitarres i tambor els actors també canten, i ho fan sorprenentment bé) i el text.

Durant gairabé dues hores em vaig transportar a l'època de Sofocles i m'hi vaig sentir com a casa, respresentada en cada una de les paraules.

Quina gran sorpresa, quan menys m'ho esperava.

El dibuix d'Antigona és de Jan Černoš, un Txec interessantissim.