Són les set de la tarda. El sol comença a tenyir-ho tot de tons rogencs. De moment, només una mica. Conduim per la carretera 50 est, direcció Atenes*. El paisatge és bonic. Camps i camps llaurats de blat de moro. Petites cases de fusta. El cel blau. I el sol que va baixant.
És més tard del que teniem previst, però les hores ens passen lleugeres i no tenim pressa.
Camí del motel que hem reservat la nit anterior per internet, ens sorpren la nit. Mirem al nostre voltant mentre el vehicle es mou a 45 milles a l'hora. No hi ha res. Poques cases. La majoria amb els llums apagats. Carreteres buides de cotxes i de gent. Grills que criden emparats per la foscor.
De cop les llums d'un local ens conviden a parar. Ho fem i ja abans de baixar del cotxe, mentre trec la clau del contacte, veig uns grup de joves amb aspecte de granjers que amb saluden efusivament. Jo, els torno la salutació tímidament, i començo a dubtar de si ha estat bona idea parar a recere d'aquelles llums de neó.
La porta del local s'obre sense necessitat de tocar-la. Un jove descamisat i completament begut es queda dret a l'entrada observant-nos, amb cara de no acabar d'entendre què estem fent allà. Finalment, amb moviments poc linials surt del local, deixan-nos via lliure al local. Entrem amb pas lent, mentre observem els cartells de l'entrada que advereteixen als clients que no es pot entrar sense samarreta ni calçat. Ah, també s'informa que dins el local estan prohibides les armes.
Per un moment creiem que hem viatjat en el temps i estem en un Saló de Western. Però no.
La música que hi sona dins és especialment bona. Taules buides. Llums tènues de colors. Una jukebox antiga. Dues taules de billar. Alguns homes bebent i jugant envoltats d'un estrany silenci.
* Els noms de les ciutats americanes es mereix tot una tesi doctoral, així com la seva repetició fins a l'infinit. Un dia buscavem un barri alemany a Columbus, quan ens van informar que no era pas allà, Columbus a l'Estat d'Indiana, sinó al Columbus de l'Estat d'Ohio, a unes 100 milles (o més) de distància.
Tenen noms tan curiosos que fins i tot hi vaig buscar el meu, i vaig esbrinar que a l'Estat d'Arizona hi ha una ciutat que porta el meu nom.
Entrades
2 comentaris:
Els Estats Units no em criden l'atenció especialment, però tu ho contes tan bé...fantàstic viatge.
A mi tampoc és un viatge que em cridés molt l'atenció, però la veritat és que ha valgut molt la pena. A Estats Units no crec que hi pogués viure (el seu estil de vida és aburridissim) però per fer-hi un viatge de carretera i manta és perfecte (gairebé és podria dir que és com un decorat de peli).
Ha sigut un viatge fantàstic!
Publica un comentari a l'entrada