Una música que sona dins el meu cap. Es repeteixen les notes una vegada rere l'altra, i cada vegada tinc una necessitat més gran de ressentir-la, per després recantar-la sense fer sortir cap so del meu cos.
I mentre canto mentalment en la llengua de Camões, truco per telèfon per preguntar l'horari d'unes classes de yoga. I penso com n'arribo a ser d'inconnexe. Em pregunto com he arribat fins aqui i només tinc una resposta. La resposta és evident, tot plegat és culpa de l'afany de viure i estimar. De conèixer i reconèixer. D'apendre i oblidar.
Avui deixaria el reproductor de música en repeat, però no ho faré per por d'avorrir aquesta bonica llengua, d'odiar aquestes notes precioses i d'abandonar el meu cos al desconegut.