Tom Waits, WONDERFUL BASTARD

Ahir a la nit, finalment Tom Waits en directe! Una nit especial per un concert únic. Ens va fer emocionar, cridar, cantar i aplaudir com mai.
És brutal en tots els sentits.
Ha valgut la pena deixar-hi un dineral.

Us deixo amb un fragment de conversa entre Jim Jarmush i Tom Waits, extret del llibre Tom Waits. Conversacions, entrevistas y opiniones de Mac Montandon, editat per Global rythm (la traducció al català és gentilesa intransigent):

Jim Jarmush: Has escrit alguna vegada material que acabi sent com un text, que existeixi com a llibre o escriptura més que com a música o interpretació?

Tom Waits: No, no ho he fet. Hi ha llibres publicats amb les meves lletres a Espanya i Itàlia i també a altres països. No ho sé; mira, a mi m'interessa el so de les coses, fins i tot recentment, quan intentava escriure petits records per un article. Havia de fer una entrevista i li vaig dir a l'entrevistador que se n'anés a casa. No podia parlar amb ell, ni tan sols podia mirar-lo. Li vaig dir que em deixés les preguntes i que jo les respondria; i és el que estic fent a les nits. Però em costa escriure coses, abans he de sentir-les. A vegades les dic davant la gravadora, però quan les transcric perden la música.

Reflexos

Avui m'he vist en un mirall i l'he vista a ella. Quan he arribat a casa he mirat la seva foto penjada al menjador de casa, quan devia tenir la meva edat.

Penso en els moments que no hem pogut compartir juntes. Les vegades que he desitjat la seva mà tendre sobre els meu cabells.

Aviat hauré viscut més anys amb la seva absència que no pas amb ella al meu costat.

Em fa mal. Em fa mal no poder parlar de coses que si que puc escriure.

S'han acabat els romanços

Els dos últims llibres que he llegit són dues novel.les. No tenen massa en comú, a excepció del fet que en els dos casos el narrador de la història és un/a nen/a de uns dotze anys, i que par tant et donen un punt de vista diferent de la història.

Com el soldat repara el gramòfon de Saša Stanišić, és el relat de la guerra de Igoslàvia des de la perspectiva d'un nen fantasiós, que no per això deixa de percebre l'horror que l'envolta.
Té un punt de vista satíric que fins i tot et pot fer riure de les situacions més aberrants, sobretot a la primera part del llibre. Després el llibre es va mutant cap a una reflexió sobre el pes del passat sobre les nostres vides i la necessitat de conciliar-lo amb el present.
La veritat és que la manera d'escriure de Saša Stanišić és encantadora i punyent. Una lectura preciosa que també et fa refexionar.

L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery es una història a dues veus, la d'una portera a la cinquantena i la filla pre-adolescent d'un diputat francès. Barbery utilitza la historia d'una escala d'edifici benestant per reflexionar sobre quina és la realitat de les coses: existeix una realitat universal? podem conèixer les coses pel fet de donar-los un nom?
Aquesta novel.la, a través del "diàleg" entre les dues protagonistes, demostra que les coses no són sempre el que semblen.
Un llibre fàcil de llegir que agradarà a aquells que tinguin fascinació per tot allò nipó, de segur.

Per la meva part, crec que de moment ja he fet el cupó de novel.les. Ara que ve la caloreta (bé, avui de calor no gaire...) em ve de gust llegir una mica d'assaig, biografies i història. Si algú em vol recomanar una lectura d'aquelles feixugues, per trencar-s'hi una mica les banyes, jo encantada.

De moment, s'han acabat els romanços.

Pluja d'estiu

Aquesta tarda, mentre llegia això, sobre el meu cap s'estava formant una tempesta d'estiu.

"D'aquesta pluja d'estiu, me'n recordo.
Dia rere dia, recorrem la nostra vida com qui recorre un passadís.
(...)
I després, pluja d'estiu.
Saben vostès què és la pluja d'estiu?
En primer lloc, la bellesa pura rebentant el cel d'estiu, aquest temor respectuós que s'apodera del cor, sentint-se tant insignificant al centre mateix d'allò sublim, tan fràgil i tan inflat de la majestat de les coses, ambadalit, atrapat, arravatat per la munificència del món.
Tot seguit, recórrer un passadís i, de sobte, penetrar en una cambra de llum. Una altra dimensió, certituds acabades de néixer. El cos ja no és un caparró, l'esperit viu als núvols, el poder de l'aigua és seu, s'anuncien dies feliços, en un nou naixement.
Després, com les llàgrimes de vegades, quan són rodones, fortes i solidàries, deixem darrera seu una llarga platja neta de discòrdies, la pluja, a l'estiu, tot escombrant la pols immòbil, és per a l'ànima dels éssers com una respiració sense fi.
Així, certes pluges d'estiu s'ancoren en nosaltres com un nou cor que batega a l'uníson de l'altre."

L'elegància de l'eriçó. Muriel Barbery. Ed 62.

Ho confesso, sóc reincident

Ahir a la nit, LA TROCA, Granollers.

Concert de Els Nens Eutròfics d'en Pedrals.

Em van demanar que fes un vídeo, però vista la qualitat de la primera foto em vaig abstenir de continuar.

Somnis: 0

Si algú els vol veure, el Diumenge 27 de juliol a les 22h estaran a Caldetes, a la fundació Palau i Fabre.

Passat, present i futur

Avui he dinat sola. M'havia reservat com un petit tresor uns tomàquets de Montserrat que vaig comprar l'altre dia. A la ment el record del tomàquets de l'hort del meu avi.

Llàstima que, com tot, els tomàquets ja no són com els d'abans. Déu meu! M'estic fent gran!

Per contrarestar-ho he decidit escoltar el meu hit musical dels 16 anys. El deixo aqui pels melancòlics...

Algú diu que les cançons et transporten a llocs i moments determinats, i a mi aquesta em recorda el que vaig ser i ja no tornaré a ser mai més.

Barbes

La barba sempre m'ha atret molt. És com una marca d'identitat.
Durant molts anys van desapareixer quasi completament del carrer, i ell en portava. Em tornava boja. Quan anava pel carrer i veia una cara barbuda em recorria un pessigolleig pel cos, i quasi sempre era ell.
Vaig perfeccionar el meu instint rastrejador (perquè malgrat tot, no deixem de ser animals que ens guiem pel nostre instint) i podia sentir la presència d'una barba aprop meu.
Tot aquest encant, i el meu joc fantasiós, ha acabat per esvaïr-se. Les barbes tornen a estar de moda. Fins al punt que algú ha creat un pàgina web amb un manifest a favor de deixar-se barba (en quin cony de món vivim!?).
Ja no vibro quan se m'acosta un home amb barba, la moda, com sempre, ha trencat tot l'encant.

Camins enfangats

Quan erem petits imaginavem la vida com un camí fàcil i plaent. Envoltats de fragàncies de flors de primavera i persones sempre atentes a possibles caigudes.

Amb el temps al camí hi han aparegut corves, pujades pedregoses, precipicis (alguns atractius i altres terrorífics).

Planifiquem les coses, per immediatament després improvisar. Estimem i fem mal als que ens estimen. Som estimats i no sabem com correspondre aquest amor.

M'agradaria ser un cargol per poder amagar-me dins la carcassa, i no haver de continuar caminant aquells dies que el camí es fa massa difćil, però sinó continués caminant, quin sentit tindria viure?

El Caimà

Aquest cap de settmana em ve de gust tornar a veure: Il Caimano de Nani Moretti.
És una peli d'aquelles que per sorpresa, ha tornat a estar en plena vigència. La tornada de Berlusconi al poder la fet reviure, i deu ser per aquesta raó que m'han entrat ganes de tornar-la a veure.
Recordo que em va agradar molt (la vem veure a l'habitació del nostre Bed & Breakfast de Bologna, després d'aperitivos, caminades i cafès). Si hagués d'explicar l'argument de la pel.lícula, ara mateix em sembla que em costaria molt. Només recordo que hi apareix un director de cine en crisi, tant personal com davant la situació política (que és un reflex de l´anterior mandat de Berlusconi).
Nani Moretti és d'aquelles persones que té una capacitat especial per transmetre estats d'ànim i sentiments que tots sentim en algun moment de la vida, però que si els haguessim d'expressar amb paraules o imatges potser no ens en veuríem capacitats.
Crec que aquesta peli no l'han traduida al català (ni a l'espanyol, em sembla...) i no sé si es pot comprar a llocs com la FNAC, perquè ho he estat mirant per internet i no l'he trobada. Jo tinc l'edició que va fer la Feltrinelli (editorial italiana que a més de fer llibres, i vendre'ls a les seves llibreries, ultimament també es dediquen a editar DVD de pelis i documentals, com el documental que l'Oliver Stone va fer del Fidel Castro). I és brutal, perquè va acompanyada d'un llibre amb fragments del guió del film i articles publicats a la premsa italiana que parlaven de Il Caimano. Rellegint-lo m'ha agradat el que va dir Emanuela Martini a la revista Film TV el 28/03/2006 sota el títol Un film amarg i divertit (el tradueixo jo mateixa tal com raja...):

"Hi ha moments a la vida en què, més que mai, lo personal coincideix amb lo polític: "ritual de passeig", viratges existencials i d'empadronament, abondonaments, crisis d'identitat i desastres familiars, que van a soldar-se sense solució de continuitat amb l'atmosfera sofocant, la lletgor en expansió i els tangibles horrors que ens envolten. L'enfonsament de la nostra vida i el del nostre jo coincideixen amb impressionant puntualitat amb la ruina moral del món en què vivim. Això és el què li passa al Bruno, productor d'antuvi de trash italià, a la nova peli de Nani Moretti, Il Caimano."

Si teniu l'oportunitat de veure-la us la recomano, així com Caro Diario i Aprile, també de Moretti.

Menja't una cama amb Josep Pedrals

Ahir un amic em va regalar el llibre El Furgatori de Josep Pedrals al assabentar-se que a la nit teniem previst amb uns amics d'anar al sopar poètic al carrer organitzat per la llibreria La Gralla i el restaurant La Gamba de Granollers. L'amic en qüestió em va dir que era conscient que regalar-me'l era un perill, perquè podia ser susceptible d'esdevinir un nou ídol d'aquests que conreo últimament.

Jo, psicòpata com sóc, em vaig dedicar les dues hores abans d'anar al sopar a llegir el llibre en estat d'hiper-concentració. El llibret, d'unes cent pàgines, és una fàbula eròtica reflexiva d'allò més delirant. Per tant, quan em vaig disposar a anar a sentir el recital em trobava en un estat que no sé com definir, però que és evident que no era el de normalitat (si és que definitivament alguna vegada ha existit).

Durant el sopar la conversa amb els amics va ser joiosa, i el vi blanc (fresquet i dolcet) semblava que s'evaporava de les nostres copes. Nosaltres, incrèduls, davant la seva desaparició sobtada en demanavem més als cambrers, que semblaven estar a allà només per servir-nos!

Abans del sopar l'Anna Ballbona i el Josep Pedrals van fer un petit tastet dels seus poemes, però va ser havent menjat que van deixar anar tota la seva verborrea (que ho he buscat la diccionari i existeix) i sentit de l'humor. El públic, mig embriac (almenys al nostre sector), reia i gaudia. Jo fins i tot vaig oblidar que l'endemà era dimecres i laborable!

Acabat l'espectacle vaig demanar al Pedrals que em dediqués el llibre, i no sé com (suposo que sota els efectes de la lectura del Furgatori) vaig començar a parlar de fornicacions. I en conseqüència la dedicatòria va quedar de la següent manera:

"Per a la Instransigent,

Un llibret per l'ocasió

que es llegeix i que da tela

entre fornicació

i fornicació.

Un Plaer,

Signat"

Jo, que no sé perquè em vaig pendre un cafè passades les 12 de la nit, amb l'alcohol que em corria per les venes, ja vaig veure que no seria una nit fàcil. Quan vem arribar a casa el gos ens va rebre en estat de semi-xoc: la llengua a fora i els moviments lents. Allò no semblava un habitacle per viure-hi, semblava un forn preparat per a coure-hi un plum cake!

Davant la situació, vaig intentar llegir per entrar en estat de somnolència, però no va ser fàcil, la calor i el cafè i el vi blanc i tot plegat em feien rodar el cap. Al final, un cop de martell em va adormir a no sé quina hora després de les dues...

El que jo no sabia és que el meu subconscient em tenia preparada una de les seves brometes: un somni eròtic en què hi apareixien Josep Pedrals, un escriptori escolar i una cama de maniquí amb lligacama, tots dalt de l'escenari del recital. I FINS AQUÍ PUC LLEGIR!

Ja veig que amb els anys la degenaració va in crescendo; mi hauré d'anar acostumant.

1 de juliol de 1979

Des del punt cinematogràfic l'any 1979 va ser un any important (tenint en compte a la subjectivitat de la que escriu, està clar): Woody Allen va estrenar la seva pel.lícula Manhattan, i va morir el director de cine Jean Renoir, autor de la mítica La Marseillaise (capolavoro del Front Popular francès).
Amb aquest any tancava la dècada dels setanta, marcada per la crisi energètica mundial, i donava entrada als estranys anys 80.
Aquest mateix any Italo Calvino va publicar per primera vegada el seu llibre Si una nit d'hivern un viatger, llibre amb el qual em vaig iniciar, bastants anys després, a la literatura dinàmica i intel.ligent d'aquest italià, que no ho sembla quan escriu.
En aquest llunyà any 1979, a la ciutat de Manresa, una dona pigada esperava una filla, que va arribar a aquest món a les sis de la matinada del primer dia de juliol, petitona i amb uns ulls grans i rodons. La nena va passar a ser la cuca fera de la familia.
Com que aquest nom els va semblar poc adequat per a les relacions socials van decidir donar-ni un altres més avesat a les convecions. Així al Registre Civil hi van incriure un nom diferent però bonic, d'origen germànic i amb un significat prou contundent: sageta.
La nena va anar creixent i amics, companys i coneguts, li van anar donant nous noms, alguns bonics, altres divertits, alguns fins i tot desagradables... però tots expressaven alguna cosa de la seva personalitat.
Els anys van passar, la llista de sobrenoms havia esdevingut quasibé impossible de recordar en la seva integritat, i per primera vegada la nena, que ja era una dona, es va mirar al mirall i va decidir rebatejar-se ella mateixa, decidir per primera vegada el nom amb el que volia que la coneguessin, i va escriure al marge del vidre entelat: Intransigent.

popArb 2008

Quina calor que feia a Arbúcies!

El millor de tot:
- Els concert del Gorg Nou (El pèsol feréstec i El Petit de Cal Eril!). Música bona i molt sentit de l'humor.
- Madee: el grup revelació!
- Retrobar-me amb un ex company de feina, que va resultar ser el propietari del bar on feien el concert del Roger Mas (que bonic és retrobar-se amb belles persones...).
- Poder assistir el concert del RM malgrat haver-se esgotat les reserves.

El pitjor:
- Els concerts eren de 45 minuts, i s'encadenaven els uns als altres (un estrés!).
- A les 3 de la tarda ja no podies reservar entrades pel concert de Roger Mas.
- Me n'oblidava, però tampoc vaig aconseguir que el mestre Mas em firmés les supercalces.

L'incomparable:
- Jaume Sisa: el Rei de l'Absurd. Com tots els mestres de l'absurditat té un punt de gràcia brutal que ha de ser de curta durada, perquè sinó arriba a cansar i tot.


BubbleShare: Share photos - Powered by BubbleShare

Contemplació vs Acció

Fa temps vaig llegir un llibre que parlava d'un asceta budista, Virata, que a la recerca de la pau espiritual havia acabat aillant-se de tot i tothom. La gent acabà venerant-lo perquè havia assolit la perfecció, i Virata els va dir:

"El meu únic saber és que he oblidat de viure amb els homes per estar lliure de tota culpa. El solitari només es pot instruir a si mateix. No sé si és saviesa això que faig, no sé si és felicitat això que sento, no sé si puc aconsellar ni ensenyar res. La saviesa del solitari és diferent de la del món, la llei de la contemplació és diferent de la de l'acció."

Tot això és el que m'ha vingut al cap quan he llegit el comentari del *Corint del post d'aquí sota. El dia de Sant Joan a la tarda jo estava sota els efectes de la llei de la contempació. Les lleis de l'acció estaven tant lluny que no les podia ni veure.

El temps s'ha aturat

Aquesta tarda ha sigut com si el temps s'aturés, com si es relantitzés fins a una velocitat imperceptible. La brisa fresca entrava per la finestra i m'he adormit. No he somiat, només he descansat.
Quan m'he despertat he posat el CD Casafont de Roger Mas i semblava que la música sonava més lenta que mai mentre llegia Com el soldat repara el gramòfon; i no he tingut aquella sensació que m'envaeix tant sovint, que em diu que el temps és efímer i que tot el que no faci ara ja no sé quan ho podré fer.
Avui sembla que el sol no es pondrà.
Avui és un diumenge diferent.


CREU-T’HO

A la boca del temps s’escórre la pluja
com una puta amb miralls efervescents,
vaporitzant escletxes i clenxes de corall,
recargolant bisos, bisonts menjant cargols,
llimacs a la intempèrie de la justícia
“d’un temps, d’un país
que ja és un poc nostre”.

Del disc CASAFONT.

Jack Conte

Acabo de descobrir un músic brutal. Encara estic en estat de xoc, jo buscava algo de música de Chopin (que des de molt petita és una obssessió musical per mi) i vaig i em topo amb aquest californià que es diu Jack Conte i que ell tot solet fa una música que et posa la pell de gallina.
I a més es curra uns videos que també són un poema.
Us en deixo un penjat aqui per si algú més es flipa per aquesta música.



I de regal la Nocturna núm. 1 de Chopin:

Més Madame Bovary

"Perquè uns llavis venals o llibertins li havien mormolat unes frases anàlogues, es resisitia a creure en el candor de les d'Emma; i les posava en quarentena, perquè, segons deien, els discursos exagerats no eren sinó l'embolcall dels efectes mediocres; com si en certes ocasions la plenitud de l'ànima no brollés de les més buides metàfores, atès que ningú no pot donar la imatge exacta de les pròpies concepcions, dolors i necessitats i que la paraula humana, amb la qual voldríem entendrir els estels, no és sinó un calder esquerdat que recull com pot les nostres melodies tot just bones per a fer dansar els óssos."

Sudoku

Les 9 del matí.

Porto aproximadament una hora treballant (bé, una miqueta menys, perquè posar-se les piles sempre costa una miqueta, almenys a mi!).

Em disposo a enviar un fax del Jutjat i coincideixo a la fabulosa màquina fotocopiadora-impressora-fax amb una persona que cobra quasibé el doble que jo, amb un posat seriós i concentrat. La miro i veig que em mira amb altivesa.

No em puc acabar de creure que sigui capaç de fer-se una fotocòpia amb les seves pròpies mans bronzejades en excés.

Doncs si. Certifico que es pot fer una fotocòpia ella soleta, i penso: potser tenia una imatge prejudicial d'aquesta persona, que fins al dia d'avui no sabia ben bé quina feina tenia.

La curiositat ha pogut amb mi i he fixat la vista al paper que treia de la fotocopiadora. M'he tranquilitzat a l'acte: NOMÉS ESTAVA FENT UNA FOTOCÒPIA DEL SUDOKU DE LA VANGUÀRDIA.

Per greu que sigui deixar-ho per escrit, a vegades els prejudicis són més encertats que les sentències!

Aqui teniu la prova del delicte

Colònies

No recordo exactament a quina edat es deixa d'anar de colònies (als 12 o 13 anys?). Si fós així, deu fer més de 15 anys que no vaig de colònies. Us pregunatreu perquè he fet aquesta reflexió un dia com avui, després d'haver treballat per dos, d'haver fet un cafè amb el super-jefe, d'haver pagat a la dona de la neteja els euros més ben invertits de la vida, daver-me menjat una amanida de pasta i d'haver tret una paparra al gos . Doncs, després de 15 anys he tornat a pensar en les colònies bàsicament perquè aquest cap de setmana me'n vaig de colònies! Si, en el meu camí vertiginós cap a la trentena, torno als meus origens: les convivències de tota la vida al més pur estil cumbaià.
Muntanya, música, foc i sac de dormir.
Jo que mai he sigut gens cumba, i ara voluntàriament me'n vaig de colònies amb tot desconeguts a tocar l'acordió com poseits al mig de la muntanya. Qui m'ho havia de dir el dia que em vaig desperatar amb la neura que volia apendre a tocar l'acordió!
Demà agafo el cotxe i cap a la Vall de Boí que hi falta gent. La veritat és que ara mateix estic amb aquella mena de pessigolleig que et produeixen les espectatives de situacions noves, sense saber, a priori, si seran satisfactòries o no.
Demà cap a les 10 de la nit estaré en aquest marc incomparable i ja només podré esperar passar-m'ho tant bé com quan anava de colònies ja fa bastants anys!


Com que em conec, i sé segur que alguna cosa surrealista em passarà, estigueu preparats per la crònica de les meves convivències acordionistiques a la Vall de Boí (portaré la càmera carregada amb noséquants megas de memòria!).

Un poema que m'agarada molt

10 de maig de 1988. Al bosc

Teresa di Cosimo

S’hi entra com en un ventre

càlid, humit.

El verd abraça.

Absolut.

Els sentits s’obren.

Desplegats.

Olor embriagadora

de flors i pol·len,

de mel, de terra.

Aquest és el secret.

Els ulls acaricien les fulles

innombrables, obertes,

a punt per venerar el Sol i l’Aigua.

El vent és alt,

suau, fa onejar les capçades

i arrossega lluny

cants d’ocell, boniors

i remor de passos.

Aquest és el secret.

La riba ressona barbullosa,

el riu et pren,

t’encanta,

parla amb veu de còdols.

T’hi aboques.

T’hi emmiralles.
...i ÉS aquest el secret.

10 maggio 1988. Nel bosco

Teresa di Cosimo

Si entra come in un ventre

caldo, umido.

Il verde abbraccia.

Assoluto.

I sensi si aprono.

Distesi.

Inebriante odore

di fiori e polline,

di miele, di terra.

È questo il segreto.

Gli occhi carezzano le foglie

innumerevoli, aperte

pronte a venerare il Sole e l'Acqua.

Il vento è alto

morbido, ondeggia le chiome

e trascina lontano

cinguettii, ronzii

e rumore di passi.

È questo il segreto.

La riva risuona fragorosa

il fiume, ti prende,

ti incanta

racconta con voce di sassi.

Ti sporgi.

Ti specchi.
...e questo È il segreto.

Quan la Teresa de Cosimo va escriure aquest poema jo tenia 9 anys, i no sabia casi bé res de res, però si que coneixia la sensació que hi descriu, la confusió de l'ésser amb la natura. I per molt temps que passi sense passejar-me per un bosc no l'oblidaré mai.