Tant se val

Bonic poema... millor cançó. Gràcies Violoncelista pel descobriment.

TANT SE VAL

Tant se val si sóc mort com si sóc viu
si conreo poemes o escric prosa,
no em farà al capdavall pas massa nosa
d'hivern desglaçar-me, rostir-me a l'estiu.

Tant se val si doll fred esdevé riu
quan amb sallents va a parar a la mar rosa,
bo i sabent brava i novella desclosa
d'aigües que mantindrà vivaç caliu.

Em sento dintre viu malgrat la mort,
freda realitat del tot ben certa,
tal com ara va el món és una sort

que l'hora del traspàs romangui incerta.
Tant se val que recerqui reconfort,
prop dels astres veuré final desperta.

Or Verd. Valentí Gómez i Oliver

Miracles

Extret del conte Quieta Nit de Pere Calders, publicat a Cròniques de la veritat oculta:

"Seria inútil negar que la maduresa adquirida pels Drets de l'Home han ocasionat un esmussament de la fantasia; ja no es poden fer miracles sense el permís explícit de l'interessat. La gent està tant feta malbé pel progrés de la ciència, que no admet més d'un prodigi metafísic per any..."

Manumissió

En dret Romà la "manumissió" era la ficció jurídica mitjançant la qual els esclaus recuperaven o adquirien per primera vegada la llibertat. Passaven a ser anomenas Lliberts.

Tots, en un moment o altre de la vida, sóm alliberats per algun amo (real o fictici) que ens reté.

És angoixant comprovar que la llibertat a vegades pesa més que la submissió.

____________________________

El somni que m'hauria agradat tenir:

Estic dreta en un habitació ni massa gran ni massa petita. S'hi respira un aire diferent, com si hi hagués menys oxigen i menys gravetat, provocant-me un efecte psicotròpic que em fa sentir bé.

Davant meu tres portes de colors llampants, amb les següents lletres inscrites a cada una d'elles: A, B i C.

Miro pel pany de la primera porta i em veig a mi caminant amb fermesa per la meva realitat, sembla que tot és pla i tranquil. No tinc ganes d'obrir-la, ja sé què hi trobaré a dins.

Intrigada intento obrir la segona. És tancada amb clau, per més que m'hi esforci no puc obrir-la. El forat del pany és massa petit i no puc veure res a través de la petita escletxa. Paro l'orella i sento plor i rialles. Desconcertada m'allunyo de la porta, amb un neguit creixent.

Finalment, davant la tercera porta, no sé què fer. L'obro? Escolto? La por al desconegut em fa dubtar, però suaument faig anar la maneta del pany i la porta s'obre suament, descobrint a poc a poc una sala il·luminada per una llum ataronjada. És com un gran saló càlid, on hi corre un aire fresc, envoltat de portes amb totes les lletres de l'abecedari. Algunes estan mig obertes i se m'insinuen.

Pesca recreativa

La calor em fon el cervell.

Només puc pensar en platges paradisíaques d'aigues cristalines, en botons d'acordió de nacre i amb petons amb gust a Colgate.

Bellesa

"M'és igual ser guapa o lletja (...) L'únic que vull és agradar a la gent que m'interessa."

La hierba roja. Boris Vian.

Viure a Barcelona...

...segons Joan Pons (El Petit de Cal Eril!)

Màgia

La música és màgica.

おくりびと, Okuribito

Tots vivim per morir. O morim perquè hem viscut. Això és així encara que no acostumem a pensar-hi.

Okuribito o Departures, com volgueu, ens ho recorda de la manera més bonica possible.

Stokölm

El pas del temps no desfigura els temes recurrents de la nostra existència. És per això que una peça teatral escrita a l'Anglaterra dels anys cinquanta (Look Back in Anger) és tant vigent com si l'haguessin escrit abans d'ahir. Ho podeu comprovar si aneu a veure Stokölm.
L'obra em va agradar més pel contingut que no pas per la forma, tot i que les melodies del trompetista sobre la teulada em van semblar un gran encert i el final (una vegada acabat l'intèrval musical) és realment colpidor.

_______________________

Tots sóm brases que s'encenen quan algú o la seva absència ens fa mal. A vegades és difícil no cremar als que tenim al nostre costat.

_______________________

Una vegada vaig escriure una cita en aquest bloc, deia alguna cosa així com: per més difícil que hagi estat el teu camí vital no vol dir que hagis arribat més lluny.
A l'obra de teatre hi ha un personatge que canalitza la seva pena infravalorant als que l'envolten, creu que ningú és digne de viure si no ha patit tant com ell. És trist, molt trist.

_______________________

Dissabte passat, crec, al Sala 33 van passar un documental 20 anys no són res. Van dir un frase que encara em ressona a dins el cap. Deia una cosa així: Nosaltres tenim ideals i actuem d'acord amb les convencions socials. Ell tenia ideals i actuava d'acord amb els seus ideals.
I jo em pregunto:
- Quin sentit té tenir ideals si no hi actues en conseqüència?

Saó

"... li entrà la nostàlgia de quan portava la vida sense sentir-se'n."

DESERT. Cròniques de la veritat oculta. Pere Calders.

La mà que m'empeny

Pensar que després de la mort ens espera un paradís on sempre hi fa sol és tranquilitzador.

Imaginar que aquelles persones que hem estimat només s'han traslladat a un món morbido on ens esperen sense neguits ni pors és encisador.

Sempre he envejat les persones que pensen que la mort no és el no-res. M'agradaria creure-ho. Potser així no sentiria tant viva la presència de la mà que m'empeny per darrera.

"Obrí els ulls; tancà els ulls: només va veure el tènue cel que s'estenia a sobre per protegir-lo. Lentament s'obriria l'escletxa, el cel recularia, i ell veuria al darrera allò que mai no havia dubtat que existia allà, avançant a la velocitat d'un milió de vents. El seu crit era una cosa a part, al costat seu, en el desert. No acabava mai."

El cel protector. Paul Bowles.

Escales

On és l'escala que et porta a les portes del paradís?

Em fa pànic pensar que l'hagi passat de llarg sense adonar-me'n.

Margarita a la fragola

Ara mateix m'agradaria estar fent la migdiada a l'ombra d'una d'aquestes bales de palla.

Sort que demà oblidarem tots els mals entre còctels de margarita amb maduixa.

A lectures em convides...

"Kit no podia continuar pensant; ja no hi havia més imatges dins el seu cap. Tan sols tenia consciència de la suavitat de la bata de llana a ferc de pell, així com de la proximitat i l'escalfor d'un ésser que no li feia por. La pluja repicava contra els vidres de les finestretes."

El cel protector. Paul Bowles.

L'arquitecte-poeta m'ha deixat aquest llibre. Es va sorpendre quan li vaig dir que no me l'havia llegit i pocs dies després me'l va portar. Mentre el llegeixo l'imagino viatjant pel Marroc amb el cel protector de fons.

Em va fer gràcia el comentari que em va fer quan me'l va donar:

- Potser no t'agradrà, perquè quasi mai coincidim en gustos.

De fet, no havia pensat mai que no coincidissim en els gustos, però potser vist en fred és mig veritat... (imagino que tot això deu tenir a veure amb el fet que no sóc fan incondicional dels Manel).

No l'he acabat, però m'està agradant. I m'agrada també el fet inesperat de la seva lectura. No és res del que tenia pensat llegir, ni tampoc s'assembla massa al que llegeixo normalment (si és que es pot dir que les meves lectures han tingut mai un fil conductor).

Com és que la humanitat encara no s'ha cansat de dir les mateixes coses una i altra vegada?

colors

Si busquessis dins el meu armari hi trobaries, sobretot, roba negra. Es pot dir que és el meu color. És tant així que alguna vegada m´han preguntat si estava de dol.
Sempre m´he preguntat per què la societat ha tingut la necessitat de donar significats concrets als colors. Per què el blau és símbol de melanconia, per què el vermell ho és de la passió, el blanc de la puresa i el negre de la mort, si per mi el blau és simplement un color lleig, el vermell un que m'afavoreix, el blanc un color trist i el negre el meu color?

I pensar que en tema de colors tot depèn de la llum amb què es miren...

restes insignificants

Es estrany descobrir que el lligam que t'unia a una persona és tant sols una cosa insignificant. Insiginficant, ara. Important, abans.

Després de sopar, caminant de matinada pels carrers buits, reflexiono de com el temps ha passat com un tanc per sobre d'algunes amistats. No sé si de les restes algun dia en sorgirà l'au fènix.

De moment gaudeixo d'altres lligams, malgrat que puguin esdevenir insignificants algun dia.

"Xiulava tonades de l'any de la picor, d'aquelles que s'entestava a reproduir amb el seu acordió de botons."

Obaga. Albert Villaró

Tant fàcil i tant difícil ser feliç.

Dieta Mediterrània

No oblidaré mai el dia en què una companya de feina, tornant d'un cap de setmana de tres dies em va dir:
- Quina putada això dels caps de setmana de 3 dies, oi?
I jo que li dic:
- Oi tant! (pensant que, després d'haver oblidat que havia treballat alguna vegada, havia de tornar a la setè pis i mig).
I ella que em contesta:
- Si, és que això de tenir tres dies de festa va fatal, trenca la rutina.

Hi penso ara, que s'acaben els tres dies de festa més ben aprofitats dels últims temps (bé, potser exagero, però l'enyor pel passat ja es dóna a les exageracions).

Pop a la gallega, pop català amb els Manel a Mollet, camps acabats de segar a Osona, i Pau i el seu germà vista des de sota la manta, mig recargolada al sofà. Gràcies Gorina, amb el Sala 33 i la programació de les obres mestres de la filmografia actual catalana, a més de fer-nos gaudir mirant la tele (cosa que no passa gaire sovint) demostres a tothom que no s'ha de mirar horitzó enllà per trobar el millor cinema, sinó tot el contrari. I de postres, cicle Jim jarmush.