El passat en el futur

"La gent crida que vol crear un futur millor, però això no és veritat. El futur no és altra cosa un buit indiferent que no interessa a ningú, mentre que el passat és ple de vida i el seu rostre ens irrita, ens indigna i ens ofèn, i per això el volem destruir o repintar. Volem ser amos del futur només per poder canviar el passat."

El llibre del riure i de l'oblit. Milan Kundera

Poesia+Música

Fa un temps vaig sentir una entrevista que van fer a Hans Laguna i Albert Balasch al programa Cabaret Elèctric de ICATfm. Em va agradar el què fan.
A veure si a vosaltres també.
Aria da capo

Resum de l'últim mig any

abstenir adormida altres amics aparegut apassionant aquelles aquest aquesta arribat assabentar atentes berlusconi blog cadell caigudes caimano carrer casos companya compartir concert continuar corves demanar després devia diferent distinció diumenge donen dormit dotze encara envoltats estan estar estat estava estimada estiu excepció exemple explicat feina flors formant furgatori gafades gamba glucksmann gralla granollers haver imaginavem import josep juntes lectura lectures llegia llegit llibre llibreria llibres manca massa mateixa menjador mentre meves mirall mirat mitja moments moretti narrador nicolas noies nostra novel novetat oblidar organitzat parlar passa passada pedrals pedregoses penjada penso persones petits plaent plena pluja poder pogut possibles potser previst primavera primera pujades qualitat recordo recorre recorrem regalar restaurant resultant reviure sarkozy sembla sempre setmana sobre somnis sopar sorpresa tarda tempesta temps tenen teniem tenir tornada tornar tornat trist troca veure vista volem vulgaritat

Lectures d'estiu

Aquest any sembla que les meves lectures d'estiu estan una mica gafades.
Vaig començar amb el llibre El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy de André i Raphaël Glucksmann. No m'estava resultant una lectura massa apassionant, però tenia ganes d'enllestir-lo ràpid per començar-ne un altre a veure si tenia més sort. Però a mitja lectura, el bonifaci del Montag me'l va demanar, i veient com disfrutava amb la lectura li vaig haver de cedir.

Comproveu-ho vosaltres mateixos:

Abandonat el mític maig del 68 vaig decidir continuar amb vena francòfona amb un llibre amb un títol tant pretenciós com El Estado cultural (ensayo sobre la religión moderna) de Marc Fumaroli, editat per ACANTILADO (que abans de deixar anar la meva parrafada he de dir que editen autèntiques obres d'art, i no és cap sarcasme).

Primer de tot dir, des de la meva humil opinió, que aquest llibre ha confirmat el que ja sospitava: no té cap sentit dir en 400 pàgines una cosa que la podies dir en 200. Suposo que no passa res si ho fa una eminència com el tal Fumaroli, però a mi m'ha posat de mala llet.

Segon, aquest llibre no segueix cap nus argumental, dóna la impressió que és la recopilació d'un seguit d'articles i conferències, i resulta bastant repetitiu, tot i que l'autor ha rebut múltiples premis per la seva extensa obra (tingueu present que va néixer l'any 1932).

Tercer, m'ha posat a mil la visió que dóna de la intervenció de l'Estat francès en la cultura, sense tenir en compte de cap de les maneres el context històric de cada moment. Segons el Sr. Fumaroli s'ha de jutjar de la mateixa manera la política cultural dels anys 30 (quan la majoria de gent era analfabeta i no tenia cap possibilitat d'accedir a cap mena de cultura ni lleure) que la de finals del anys 50 o fins i tot principis dels 80. És cert que és interessant el debat que posa sobre la taula al preguntar-se què és més important, que hi hagi cultura d'alt nivell accessible a pocs o que estigui generalitzada i sigui cultura escombraria. Però sembla que l'autor va començar el llibre amb una idea clara: criticar la política cultural francesa al llarg del segle XX, i així ho va fer. Menys mal que França és un referent cultural a Europa (segur que no és perfecte, però ja els agradaria a molts ...)!

Estirada al sofà llegia aquest llibre i m'anava posat de mala llet. Sort que de fons sonaven The Skatalites. I aleshores m'he preguntat: Aquest home que s'omple tant la boca parlant de la cultura dels intel·lectuals, vols dir que deu haver escoltat mai Skatalites? Suposo que no, perquè ho veuria tot d'una altra manera, segurament.

Per què no?

Divendres vaig escriure aquest post i al final no el vaig publicar.
Ara l'he llegit i m'he dit: Per què no?
_____________________________________________

vulgaritat: dita que manca de novetat, d'importància, de distinció.
Avui he arribat més de mitja hora tard a la feina. Encara mig adormida la meva estimada companya m'ha dit:
- Ei, avui fas bona cara, deus haver dormit bé. A tu sempre se't nota molt quan has dormit bé.
Jo, escèptica he contestat que no ho sabia.
Com passa tots els mesos de juliol els merders de feina s'han anat encadenant de manera quasi harmoniosa, és com si s'acabés el món. Trucada per aqui, mail per allà, reunió improvisada a la meva pròpia taula...
De cop, mentre un pare de familia, que em té acostumada a les aventuretes de les seves dues filles (que no sabria dir si tenen entre 5 i 8 anys o entre 10 i 15 !!!), em parlava de milers d'euros i trenta mil metres quadrats, sense adornar-me'n m'he posat a cantar una cançó de Nat King Cole que havia oblidat que sabia.
Mentre em parlava jo li cantava: "Ansiedad, de tener-te en mis brazos y en la boca volver-te a besar", fins que he vist que em mirava amb cara interrogativa, com dient-me: m'ho dius a mi?
Jo, flipant, no sé si més pel què estava cantant o per la cara em què em mirava, he posat cara seriosa, com si mai hagués proliferat cap nota, i l'he crivellat a preguntes, fingint un interès desmesurat per la problemàtica del tema.
Per dins, mentre continuava el seu ball de xifre i dades, pensava: què carai em passa avui?
He continuat com si res, i de cop una imatge m'ha fulminat el cervell.
La nit d'ahir va ser molt llarga, i van sobreixir els intints més animals, aquells que et fan renéixer d'un dia per l'altre, et fan ser més guapo, més actiu i fins i tot més simpàtic (si parlés políticament correcte, a darrera de cada un dels adjectius hi hauria /a, però el llenguatge políticament correcte sempre m'ha semblat una de les absurditats més grans, així que...).

Moralina: no s'han s'oblidar mai els instints animals que formen part de nosaltres.

Carrer Marsala

"Potser el món no sempre ha estat trist. Quan diem que hi ha una inèrcia en el parlar, volem dir que allò que s'aprèn de cadell és difícil que se'ns oblidi. La mateixa cosa passa en altres àmbits. Per exemple: les noies usen el telèfon i no en coneixen el funcionament precís.
I ara m'estiro els dits. Amb esment, em repasso el perfil del ossos. Qui pot privar-me d'aquests exercicis innocents? Potser més d'un podria estar-ne queixós. Però molts han dit que era impossible d'estar d'acord amb tots els veïns alhora. I, davant d'aquesta situació, no és lícit que triï el que més em convingui?
I bé: és evident que, si els arbres tremolen, jo tambe tremolo. Les aigües també tremolen, quan el sol les toca un moment, amb insistència. Les aigues no ofereixen massa oposició, perquè tenen prou força. El sol també té força. En realitat les punyalades només se les peguen els homes. Sí, els homes es peguen punyalades i caminen drets i han de fer grans esforços per tal de no entretopar-se. Jo mateix sé el que em costa no pegar una colzada. Les dones, en canvi, es pinten els llavis. I també caminen dretes. El color més escaient és el vermell, malgrat la moda. Fixeu-vos, doncs, que la màxima tensió s'esdevé quan es topen un home dret i una dona pintada."

Així comença Carrer Marsala de Miquel Bauçà (Ed Empúries, 2005).

"Vist tot això, potser que em comprés un tractat de geografia: sabria on sóc. També hauria de visitar un marbrista. Els marbristes son gent honrada. Sempre hi he tingut bons tractes, especialment amb un d'Almeda.
Pero ara fujo amb solideu, sense cap permís del bisbe. Fa temps que n'espero la pastoral. El mateix bisbe de Roma, manta vegada, ja ha fet gest de precipitar-se cap a la Plaça. Això justificaria la presència d'un guàrdia al seu costat.
Déu meu, sort que de jove vaig apendre a pelar-me-la!"

I així s'acaba.

Tom Waits, WONDERFUL BASTARD

Ahir a la nit, finalment Tom Waits en directe! Una nit especial per un concert únic. Ens va fer emocionar, cridar, cantar i aplaudir com mai.
És brutal en tots els sentits.
Ha valgut la pena deixar-hi un dineral.

Us deixo amb un fragment de conversa entre Jim Jarmush i Tom Waits, extret del llibre Tom Waits. Conversacions, entrevistas y opiniones de Mac Montandon, editat per Global rythm (la traducció al català és gentilesa intransigent):

Jim Jarmush: Has escrit alguna vegada material que acabi sent com un text, que existeixi com a llibre o escriptura més que com a música o interpretació?

Tom Waits: No, no ho he fet. Hi ha llibres publicats amb les meves lletres a Espanya i Itàlia i també a altres països. No ho sé; mira, a mi m'interessa el so de les coses, fins i tot recentment, quan intentava escriure petits records per un article. Havia de fer una entrevista i li vaig dir a l'entrevistador que se n'anés a casa. No podia parlar amb ell, ni tan sols podia mirar-lo. Li vaig dir que em deixés les preguntes i que jo les respondria; i és el que estic fent a les nits. Però em costa escriure coses, abans he de sentir-les. A vegades les dic davant la gravadora, però quan les transcric perden la música.

Reflexos

Avui m'he vist en un mirall i l'he vista a ella. Quan he arribat a casa he mirat la seva foto penjada al menjador de casa, quan devia tenir la meva edat.

Penso en els moments que no hem pogut compartir juntes. Les vegades que he desitjat la seva mà tendre sobre els meu cabells.

Aviat hauré viscut més anys amb la seva absència que no pas amb ella al meu costat.

Em fa mal. Em fa mal no poder parlar de coses que si que puc escriure.

S'han acabat els romanços

Els dos últims llibres que he llegit són dues novel.les. No tenen massa en comú, a excepció del fet que en els dos casos el narrador de la història és un/a nen/a de uns dotze anys, i que par tant et donen un punt de vista diferent de la història.

Com el soldat repara el gramòfon de Saša Stanišić, és el relat de la guerra de Igoslàvia des de la perspectiva d'un nen fantasiós, que no per això deixa de percebre l'horror que l'envolta.
Té un punt de vista satíric que fins i tot et pot fer riure de les situacions més aberrants, sobretot a la primera part del llibre. Després el llibre es va mutant cap a una reflexió sobre el pes del passat sobre les nostres vides i la necessitat de conciliar-lo amb el present.
La veritat és que la manera d'escriure de Saša Stanišić és encantadora i punyent. Una lectura preciosa que també et fa refexionar.

L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery es una història a dues veus, la d'una portera a la cinquantena i la filla pre-adolescent d'un diputat francès. Barbery utilitza la historia d'una escala d'edifici benestant per reflexionar sobre quina és la realitat de les coses: existeix una realitat universal? podem conèixer les coses pel fet de donar-los un nom?
Aquesta novel.la, a través del "diàleg" entre les dues protagonistes, demostra que les coses no són sempre el que semblen.
Un llibre fàcil de llegir que agradarà a aquells que tinguin fascinació per tot allò nipó, de segur.

Per la meva part, crec que de moment ja he fet el cupó de novel.les. Ara que ve la caloreta (bé, avui de calor no gaire...) em ve de gust llegir una mica d'assaig, biografies i història. Si algú em vol recomanar una lectura d'aquelles feixugues, per trencar-s'hi una mica les banyes, jo encantada.

De moment, s'han acabat els romanços.

Pluja d'estiu

Aquesta tarda, mentre llegia això, sobre el meu cap s'estava formant una tempesta d'estiu.

"D'aquesta pluja d'estiu, me'n recordo.
Dia rere dia, recorrem la nostra vida com qui recorre un passadís.
(...)
I després, pluja d'estiu.
Saben vostès què és la pluja d'estiu?
En primer lloc, la bellesa pura rebentant el cel d'estiu, aquest temor respectuós que s'apodera del cor, sentint-se tant insignificant al centre mateix d'allò sublim, tan fràgil i tan inflat de la majestat de les coses, ambadalit, atrapat, arravatat per la munificència del món.
Tot seguit, recórrer un passadís i, de sobte, penetrar en una cambra de llum. Una altra dimensió, certituds acabades de néixer. El cos ja no és un caparró, l'esperit viu als núvols, el poder de l'aigua és seu, s'anuncien dies feliços, en un nou naixement.
Després, com les llàgrimes de vegades, quan són rodones, fortes i solidàries, deixem darrera seu una llarga platja neta de discòrdies, la pluja, a l'estiu, tot escombrant la pols immòbil, és per a l'ànima dels éssers com una respiració sense fi.
Així, certes pluges d'estiu s'ancoren en nosaltres com un nou cor que batega a l'uníson de l'altre."

L'elegància de l'eriçó. Muriel Barbery. Ed 62.

Ho confesso, sóc reincident

Ahir a la nit, LA TROCA, Granollers.

Concert de Els Nens Eutròfics d'en Pedrals.

Em van demanar que fes un vídeo, però vista la qualitat de la primera foto em vaig abstenir de continuar.

Somnis: 0

Si algú els vol veure, el Diumenge 27 de juliol a les 22h estaran a Caldetes, a la fundació Palau i Fabre.

Passat, present i futur

Avui he dinat sola. M'havia reservat com un petit tresor uns tomàquets de Montserrat que vaig comprar l'altre dia. A la ment el record del tomàquets de l'hort del meu avi.

Llàstima que, com tot, els tomàquets ja no són com els d'abans. Déu meu! M'estic fent gran!

Per contrarestar-ho he decidit escoltar el meu hit musical dels 16 anys. El deixo aqui pels melancòlics...

Algú diu que les cançons et transporten a llocs i moments determinats, i a mi aquesta em recorda el que vaig ser i ja no tornaré a ser mai més.

Barbes

La barba sempre m'ha atret molt. És com una marca d'identitat.
Durant molts anys van desapareixer quasi completament del carrer, i ell en portava. Em tornava boja. Quan anava pel carrer i veia una cara barbuda em recorria un pessigolleig pel cos, i quasi sempre era ell.
Vaig perfeccionar el meu instint rastrejador (perquè malgrat tot, no deixem de ser animals que ens guiem pel nostre instint) i podia sentir la presència d'una barba aprop meu.
Tot aquest encant, i el meu joc fantasiós, ha acabat per esvaïr-se. Les barbes tornen a estar de moda. Fins al punt que algú ha creat un pàgina web amb un manifest a favor de deixar-se barba (en quin cony de món vivim!?).
Ja no vibro quan se m'acosta un home amb barba, la moda, com sempre, ha trencat tot l'encant.

Camins enfangats

Quan erem petits imaginavem la vida com un camí fàcil i plaent. Envoltats de fragàncies de flors de primavera i persones sempre atentes a possibles caigudes.

Amb el temps al camí hi han aparegut corves, pujades pedregoses, precipicis (alguns atractius i altres terrorífics).

Planifiquem les coses, per immediatament després improvisar. Estimem i fem mal als que ens estimen. Som estimats i no sabem com correspondre aquest amor.

M'agradaria ser un cargol per poder amagar-me dins la carcassa, i no haver de continuar caminant aquells dies que el camí es fa massa difćil, però sinó continués caminant, quin sentit tindria viure?

El Caimà

Aquest cap de settmana em ve de gust tornar a veure: Il Caimano de Nani Moretti.
És una peli d'aquelles que per sorpresa, ha tornat a estar en plena vigència. La tornada de Berlusconi al poder la fet reviure, i deu ser per aquesta raó que m'han entrat ganes de tornar-la a veure.
Recordo que em va agradar molt (la vem veure a l'habitació del nostre Bed & Breakfast de Bologna, després d'aperitivos, caminades i cafès). Si hagués d'explicar l'argument de la pel.lícula, ara mateix em sembla que em costaria molt. Només recordo que hi apareix un director de cine en crisi, tant personal com davant la situació política (que és un reflex de l´anterior mandat de Berlusconi).
Nani Moretti és d'aquelles persones que té una capacitat especial per transmetre estats d'ànim i sentiments que tots sentim en algun moment de la vida, però que si els haguessim d'expressar amb paraules o imatges potser no ens en veuríem capacitats.
Crec que aquesta peli no l'han traduida al català (ni a l'espanyol, em sembla...) i no sé si es pot comprar a llocs com la FNAC, perquè ho he estat mirant per internet i no l'he trobada. Jo tinc l'edició que va fer la Feltrinelli (editorial italiana que a més de fer llibres, i vendre'ls a les seves llibreries, ultimament també es dediquen a editar DVD de pelis i documentals, com el documental que l'Oliver Stone va fer del Fidel Castro). I és brutal, perquè va acompanyada d'un llibre amb fragments del guió del film i articles publicats a la premsa italiana que parlaven de Il Caimano. Rellegint-lo m'ha agradat el que va dir Emanuela Martini a la revista Film TV el 28/03/2006 sota el títol Un film amarg i divertit (el tradueixo jo mateixa tal com raja...):

"Hi ha moments a la vida en què, més que mai, lo personal coincideix amb lo polític: "ritual de passeig", viratges existencials i d'empadronament, abondonaments, crisis d'identitat i desastres familiars, que van a soldar-se sense solució de continuitat amb l'atmosfera sofocant, la lletgor en expansió i els tangibles horrors que ens envolten. L'enfonsament de la nostra vida i el del nostre jo coincideixen amb impressionant puntualitat amb la ruina moral del món en què vivim. Això és el què li passa al Bruno, productor d'antuvi de trash italià, a la nova peli de Nani Moretti, Il Caimano."

Si teniu l'oportunitat de veure-la us la recomano, així com Caro Diario i Aprile, també de Moretti.

Menja't una cama amb Josep Pedrals

Ahir un amic em va regalar el llibre El Furgatori de Josep Pedrals al assabentar-se que a la nit teniem previst amb uns amics d'anar al sopar poètic al carrer organitzat per la llibreria La Gralla i el restaurant La Gamba de Granollers. L'amic en qüestió em va dir que era conscient que regalar-me'l era un perill, perquè podia ser susceptible d'esdevinir un nou ídol d'aquests que conreo últimament.

Jo, psicòpata com sóc, em vaig dedicar les dues hores abans d'anar al sopar a llegir el llibre en estat d'hiper-concentració. El llibret, d'unes cent pàgines, és una fàbula eròtica reflexiva d'allò més delirant. Per tant, quan em vaig disposar a anar a sentir el recital em trobava en un estat que no sé com definir, però que és evident que no era el de normalitat (si és que definitivament alguna vegada ha existit).

Durant el sopar la conversa amb els amics va ser joiosa, i el vi blanc (fresquet i dolcet) semblava que s'evaporava de les nostres copes. Nosaltres, incrèduls, davant la seva desaparició sobtada en demanavem més als cambrers, que semblaven estar a allà només per servir-nos!

Abans del sopar l'Anna Ballbona i el Josep Pedrals van fer un petit tastet dels seus poemes, però va ser havent menjat que van deixar anar tota la seva verborrea (que ho he buscat la diccionari i existeix) i sentit de l'humor. El públic, mig embriac (almenys al nostre sector), reia i gaudia. Jo fins i tot vaig oblidar que l'endemà era dimecres i laborable!

Acabat l'espectacle vaig demanar al Pedrals que em dediqués el llibre, i no sé com (suposo que sota els efectes de la lectura del Furgatori) vaig començar a parlar de fornicacions. I en conseqüència la dedicatòria va quedar de la següent manera:

"Per a la Instransigent,

Un llibret per l'ocasió

que es llegeix i que da tela

entre fornicació

i fornicació.

Un Plaer,

Signat"

Jo, que no sé perquè em vaig pendre un cafè passades les 12 de la nit, amb l'alcohol que em corria per les venes, ja vaig veure que no seria una nit fàcil. Quan vem arribar a casa el gos ens va rebre en estat de semi-xoc: la llengua a fora i els moviments lents. Allò no semblava un habitacle per viure-hi, semblava un forn preparat per a coure-hi un plum cake!

Davant la situació, vaig intentar llegir per entrar en estat de somnolència, però no va ser fàcil, la calor i el cafè i el vi blanc i tot plegat em feien rodar el cap. Al final, un cop de martell em va adormir a no sé quina hora després de les dues...

El que jo no sabia és que el meu subconscient em tenia preparada una de les seves brometes: un somni eròtic en què hi apareixien Josep Pedrals, un escriptori escolar i una cama de maniquí amb lligacama, tots dalt de l'escenari del recital. I FINS AQUÍ PUC LLEGIR!

Ja veig que amb els anys la degenaració va in crescendo; mi hauré d'anar acostumant.

1 de juliol de 1979

Des del punt cinematogràfic l'any 1979 va ser un any important (tenint en compte a la subjectivitat de la que escriu, està clar): Woody Allen va estrenar la seva pel.lícula Manhattan, i va morir el director de cine Jean Renoir, autor de la mítica La Marseillaise (capolavoro del Front Popular francès).
Amb aquest any tancava la dècada dels setanta, marcada per la crisi energètica mundial, i donava entrada als estranys anys 80.
Aquest mateix any Italo Calvino va publicar per primera vegada el seu llibre Si una nit d'hivern un viatger, llibre amb el qual em vaig iniciar, bastants anys després, a la literatura dinàmica i intel.ligent d'aquest italià, que no ho sembla quan escriu.
En aquest llunyà any 1979, a la ciutat de Manresa, una dona pigada esperava una filla, que va arribar a aquest món a les sis de la matinada del primer dia de juliol, petitona i amb uns ulls grans i rodons. La nena va passar a ser la cuca fera de la familia.
Com que aquest nom els va semblar poc adequat per a les relacions socials van decidir donar-ni un altres més avesat a les convecions. Així al Registre Civil hi van incriure un nom diferent però bonic, d'origen germànic i amb un significat prou contundent: sageta.
La nena va anar creixent i amics, companys i coneguts, li van anar donant nous noms, alguns bonics, altres divertits, alguns fins i tot desagradables... però tots expressaven alguna cosa de la seva personalitat.
Els anys van passar, la llista de sobrenoms havia esdevingut quasibé impossible de recordar en la seva integritat, i per primera vegada la nena, que ja era una dona, es va mirar al mirall i va decidir rebatejar-se ella mateixa, decidir per primera vegada el nom amb el que volia que la coneguessin, i va escriure al marge del vidre entelat: Intransigent.

popArb 2008

Quina calor que feia a Arbúcies!

El millor de tot:
- Els concert del Gorg Nou (El pèsol feréstec i El Petit de Cal Eril!). Música bona i molt sentit de l'humor.
- Madee: el grup revelació!
- Retrobar-me amb un ex company de feina, que va resultar ser el propietari del bar on feien el concert del Roger Mas (que bonic és retrobar-se amb belles persones...).
- Poder assistir el concert del RM malgrat haver-se esgotat les reserves.

El pitjor:
- Els concerts eren de 45 minuts, i s'encadenaven els uns als altres (un estrés!).
- A les 3 de la tarda ja no podies reservar entrades pel concert de Roger Mas.
- Me n'oblidava, però tampoc vaig aconseguir que el mestre Mas em firmés les supercalces.

L'incomparable:
- Jaume Sisa: el Rei de l'Absurd. Com tots els mestres de l'absurditat té un punt de gràcia brutal que ha de ser de curta durada, perquè sinó arriba a cansar i tot.


BubbleShare: Share photos - Powered by BubbleShare

Contemplació vs Acció

Fa temps vaig llegir un llibre que parlava d'un asceta budista, Virata, que a la recerca de la pau espiritual havia acabat aillant-se de tot i tothom. La gent acabà venerant-lo perquè havia assolit la perfecció, i Virata els va dir:

"El meu únic saber és que he oblidat de viure amb els homes per estar lliure de tota culpa. El solitari només es pot instruir a si mateix. No sé si és saviesa això que faig, no sé si és felicitat això que sento, no sé si puc aconsellar ni ensenyar res. La saviesa del solitari és diferent de la del món, la llei de la contemplació és diferent de la de l'acció."

Tot això és el que m'ha vingut al cap quan he llegit el comentari del *Corint del post d'aquí sota. El dia de Sant Joan a la tarda jo estava sota els efectes de la llei de la contempació. Les lleis de l'acció estaven tant lluny que no les podia ni veure.

El temps s'ha aturat

Aquesta tarda ha sigut com si el temps s'aturés, com si es relantitzés fins a una velocitat imperceptible. La brisa fresca entrava per la finestra i m'he adormit. No he somiat, només he descansat.
Quan m'he despertat he posat el CD Casafont de Roger Mas i semblava que la música sonava més lenta que mai mentre llegia Com el soldat repara el gramòfon; i no he tingut aquella sensació que m'envaeix tant sovint, que em diu que el temps és efímer i que tot el que no faci ara ja no sé quan ho podré fer.
Avui sembla que el sol no es pondrà.
Avui és un diumenge diferent.


CREU-T’HO

A la boca del temps s’escórre la pluja
com una puta amb miralls efervescents,
vaporitzant escletxes i clenxes de corall,
recargolant bisos, bisonts menjant cargols,
llimacs a la intempèrie de la justícia
“d’un temps, d’un país
que ja és un poc nostre”.

Del disc CASAFONT.