Necessitats

Necessitat de fumar.

Sentir com el fum entra al cos per la gola i l'omple de no saps què.

Potser omplir-te de no se sap què és el que et tranquilitza. Les coses que coneixes a vegades fan més por que les ignotes.

Necessitat d'entendre.

Però mentre fumo no entenc res. Només jo, i el fum que s'escola pel meu interior.

Necessitat de creure?

Crec que ja vem dir que les creences a vegades ens enganyen.

Des-confiança

Creia que em coneixia.

Creia que sabia què m'esperava en un futur (més o menys immediat).

Creia que era feliç.

Creia que el feia feliç.

Desperto d'un llarg son i reconec les noves oportunitats.

Fa por saber que res és com creiem.

No vull desconfiar del futur (més o menys immediat).

Em deixaré portar, almenys el cos, fins a on em deixi la ment.

Vent del nord

Avui el vent bufa amb força.
He obert portes i finestres, amb l'esperança que la força de l'aire s'ho emporti tot.
El contacte de l'aire fresc a la meva pell és sanador.
Vull escapar endavant, seguint la força del vent del nord.

Perdent la perspectiva

No és fàcil mantenir la perspectiva d'una vida que a vegades es presenta massa llarga i altres increïblement fugaç.
Et despertes un matí i veus que el tren ha marxat sense tu. Angoxa, primer. Després, pena. I al final, molt al final, recobres la perspectiva, et mires de lluny.
Milers de trens passaran. Alguns ja coneguts i altres inimaginables. I t'aixecaràs cada matí per agafar-los amb la mateixa alegria d'abans. Així, fins que adormida ja no n'agafis mai més cap.

Un dia una noia de cabell vermell i una barbut es van conèixer. Dels ulls els sortien espurnes i no van poder evitar encendre un foc. Hi anaven posant coses velles i coses noves. Cada vegada era més gran i tot es va convertir en una meravellosa nit de Sant Joan.
Va durar molt de temps, que passava fugaçment.
Ara el noi de la barba llença cendres al foc per apargar-lo, i la noia dels cabells vermells el mira i no sap què pensar.

Dies de dormir poc i menjar menys.

Llàgrimes vessades pel racons.

Volia reternir-te, però t'he hagut de deixar marxar.

Ara, sento el buit al meu voltant.

A 110 km/h

M'allunyo de casa a 110 km/h. Davant meu un sol inmens i roig es mig amaga rere un núvol prim.
Ja t'anyoro, però he d'allunyar-me.
Només em consola l'escalfor del teu cos.

kafka i el seu fill

Sota un canyís, envoltada d'una calor persistent, llegeixo aqui records allà.

Allà és un altre temps i un altre lloc, però els personatges tenen les mateixes angoixes i preocupacions que els que ens passegem avui per aqui. O potser no són ben bé les mateixes.

"Descarregàvem capses de llet condensada i, mentre mirava un palet gronxant-se sobre la barana, em vaig dir que quan tornés a casa obriria una llibreria al Village. Seria una llibreria de segona mà, especialitzada en literatura del segle vint. Recordo que la idea em procurava una certa escalfor. Vaig treure les mans de les butxaques i les vaig estrènyer ben fort. Obrir una llibreria és una d'aquelles quimeres persistents, com viure de la terra o navegar al voltant del món."

Quan Kafka feia furor. Anatole Broyard.

Pensar en la idea de tenir una llibreria també em procura una certa esclafor. I viure de la terra.

Sembla que esperi que em donin una bona patada per començar a procurar-me escalfor.

_______________

Potser el moll de la qüestió de la relació pares-fills és la por del pares de deixar de ser ells mateixos.

"Pobra dona, va dir Saul tornant al tema de la mare, és molt dur per a ella. És una persona intel·ligent, però tots els impulsos que té són maternals i esterotipats. Intueix que es tracta d'una posició falsa, però no ho pot evitar."

Quan Kafka feia furor.

la carretera de La Roca

L'habitació era fosca. Només una petita escletxa de llum entrava per la finestra. L'havien fet un pèl torta, la finestra, i no era possible aconseguir que cap persiana impedís completament l'entrada de la llum.

Aquell minúscul raig de llum havia penetrat la pell de la meva parpella, i els meus ulls ja eren desperts, malgrat no veure-hi encara. Al mateix temps que els obria vaig apartar els llençols que cobrien el meu cos nu, i en un mateix gest, es podria dir que brusc, em vaig asseure al llit. Els peus a terra buscaven instintivament les sabatilles que la nit anterior havia deixat aparellades al costat del llit, mentre que la meva mà esquerra buscava les ulleres abandonades sobre la tauleta de nit.

Encara no havia pres conciència del meu cos, però sentia un rum-rum dins meu. Com un batec sord, buit. I no tan sols això, sentia uns presència molt aprop meu. Sense fer soroll vaig caminar cap a la cuina. Cada poques passes em girava per veure si hi havia algú darrera meu, però res. Només silenci.

A la cuina, com cada matí, em preparava un suc de taronja. però a diferència d'altre matins aferrava el ganivet amb més força, com si volgués estar preparada per... encara no sabia el què.

Primer mitja taronja deixava anar el seu suc, després l'altra meitat. Quan tallava la segona taronja en dues meitat, la vaig veure. Era ella que em seguia des que el petit raig de llum havia desperatat dels meus ulls. La vaig mirar a la cara, i vaig sentir que aquell moment no l'oblidaria fàcilment. Em mirava amb aquella cara melancòlica, però bonica. Era atractiva i odiosa a la vegada.

Amb el ganivet agafat amb força vaig empènyer la mà cap a ella, i quan me'n vaig adonar el gavinet s'enfonsava en la seva carn. Un pessigolleig fred i calent em va recorrer el braç, i va pujar lentament pel coll fins arribar-me a les orelles. No m'ho podia creure. Acabava de matar la meva nostàlgia.

A aquells fets el van succeir uns dies de repòs. Alliberada, el meu cor tornava a bategar acompassat.

Avui sé que ella no va morir. Mentre conduïa camí de casa l'he vista fent autostop a la carretera de La Roca.

tristeza não tem fim, felicidade sim

Aquests últims dies (i ja no tant últims), a més de cosir, he fet altres coses.

Llegir alguns llibres.

Un d'especialment bo.

Fer algun viatge.

Algun amb més bon temps que altres.

Pagar algunes factures.

Una d'especialment cara.

Fer fotografies.

Les més boniques en blanc i negre.

Cantar.

Desafinant cada dia més.

Fer un examen.

O nível de português foi ótimo.

Dormir.

Menys del que m'agradaria.

Beure.

Més del que em convindria.

Imaginar.

Canvis.

____________________

LECTURES

Vicenç Villatoro mai m'ha caigut bé. No es pot dir que sigui per cap motiu raonat o raonable, sinó tant sols que la seva imatge, degudament combinada amb veu i pensament, em creava una antipatia irracional i insuportable en igual mesura.

Ja ho he dit, aquesta aversió no té cap fonament. Simplement és així.

Com a lectora tampoc tenia cap referent especial. Fins fa uns dies només havia llegit un llibre seu, Les illes grogues, no especialment brillant.

Ara bé, una de les meves últimes lectures m'ha fet canviar de cop i volta la seva imatge. Memòria del traïdor és un llibre brillant. Breu. Interessant. I fins i tot m'atreveixo a dir: Important.

No us en diré res més. Farieu bé de llegir-lo.

I jo faré bé de continuar llegint llibres d'autors que em resulten irracionalment antipàtics. I diré més, fins i tot del que em resulten antipàtics a seques.

Retalls

He canviat el blog per una màquina de cosir.

Les hores se m'escolen entre fils i retalls.

He deixat de pensar en el passat i imagino futurs incerts.

________________

Divendres al vespre estava en un bar, i a la taula del meu costat una parella (sembla que no feia massa que es coneixien) intentaven mantenir viva una conversa que no semblava interessar gaire a la noia (el que intentava mantenir-la viva, la conversa, era un noi). Ells, imersos en aquella espècie de neguit que provoquen les cites, ni tan sols em veien. I jo, que els mirava mentre escoltava amb atenció les narracions del mascle en zel, vaig pensar que ja no podria soportar hores interminables de cites que no porten enlloc (en el millor dels casos a un premi de consolació).

_________________

"Com hauria pogut descriure tot allò? Tal i com havia dit anys enrere un metge d'edat respectable, el qui no ha viscut res explica de tot, però el qui ha viscut molt arriba un moment que no té res més a dir."

Fama. Daniel Kehlmann

tornar a somiar, coses bones
tornar a imaginar, coses boniques
tornar a caure, i tornar a aixecar-se

vaig somiar que era una hermitana

Els últims dies:
Moltes coses. Moltes de dolentes. Algunes de bones.
L'últim any:
Moltes coses. Moltes de bones. Algunes de dolentes.
L'any que ve:
Espero recordar-ne només les bones.

_______________

2010

Gust de xocolata amarga i llagrimes salades. Riures cridaners. Els colors d'una ciutat. Nits de festa. Nits d'insomni. Plors silenciosos. Sorpreses. Felicitat inesperada. Por. Esperança. Records que tornen. Passejades per parcs infinits. Terra seca. Enciams verds. Flors de colors. Olor de pa. Gust picant. I amor, tant quan l'he vist al meu costat, com quan perduda dins meu nou el veia per enlloc.

Últimament

Últimament escric poc al bloc. Miro poc el mail. Escolto ocasionalment la ràdio. I sec davant el televisor ignorant-lo completament.

Em sembla que he agafat l'hàbit de mirar més cap endins que cap enfora.

________________________

Ahir a la nit vem anar de concert al CAT de Gràcia. Un bon lloc per anar. El so sempre és un valor segur. Només et cal esperar que els músics en sàpiguen treure profit.

Hi tocava Espaldamaceta. Cançons tristotes amb les que tot podem veure-hi alguan cosa de nosatres mateixos. Va estar bé.

Mentre sonava la veu del José Juan (crec que es diu així, perìo la veritat és que a mi els noms compostos em creen una gran confusió), gairebé en la foscor total del teatre, era una sensasió bonica. Llàstina que un parell de files més endavant hi havia una fanàtica del mòbil (o iphone o no sé què carai era allò) que no podia parar d'enviar mails als seus amics (suposo que per dir-los que estava en la foscor d'un concert il·luminant les cares de la gent que l'envoltava). I llàstima que al tio de darrera meu li va sonar el mòbil no una vegada, sinó dues, que ja té delicte!

Potser algun dia, com als nens petits abams d'entrar a classe, ens hauran de regirar les butxaques per comprovar que no entrem als concerts amb mòbil.

Una música que sona dins el meu cap. Es repeteixen les notes una vegada rere l'altra, i cada vegada tinc una necessitat més gran de ressentir-la, per després recantar-la sense fer sortir cap so del meu cos.
I mentre canto mentalment en la llengua de Camões, truco per telèfon per preguntar l'horari d'unes classes de yoga. I penso com n'arribo a ser d'inconnexe. Em pregunto com he arribat fins aqui i només tinc una resposta. La resposta és evident, tot plegat és culpa de l'afany de viure i estimar. De conèixer i reconèixer. D'apendre i oblidar.
Avui deixaria el reproductor de música en repeat, però no ho faré per por d'avorrir aquesta bonica llengua, d'odiar aquestes notes precioses i d'abandonar el meu cos al desconegut.

Fred mocós

Va arribar el fred. I amb ell, com sempre, el meu cos va cedir. De nou fluids densos recorren el meu cos sense trobar la sortida. Una vegada més les defenses m'han abandonat. Com una ànima en pena jec al sofà. Observo la portada del llibre que estic llegint. Res m'agradaria més que agafar-lo i devorar-ne les pàgines, fent passar el temps com si fós flonjo i dolç. Però l'espessor mental no em deixa. No estic per llegir, així que jeuré al sofà veient com passa davant meu un temps fosc i lent, entre mocada i mocada. I alguna nota sonarà de fons, marcant el pas del temps.

mirar, somiar, dormir

Vaig somiar que amamantava un home.
Em mirava amb ulls de satisfacció, mentre s'eixugava els llavis.

____________________

Mirar endavant.
Una mica enllà o molt lluny.

Somiar futurs incerts.
Amb realitats i visions.

Domir a les nits.
Com un nadó o amb els ulls oberts i el cor inquiet.

Prim com un fil

Tinc el son prim com un fil.
No dormo.
Reposo el cos sobre el llit que m'abraça,
mentre escolto el bronzit de la sang que circula pel meu cos.
Amb els ulls oberts
observo el sostre fosc de l'habitació immòbil.

Empenyer

"Os sonhos aconteciam, pois, era apenas questão de empurrar com força, até o sonho cair dentro da vida"

"Els somnis es produïen, després només calia empenyer amb força, fins que el somni caigués dins la vida"

O silencio. Teolinda Gersão

______________________

Somio desperta, cada vegada més.

Somio adormida, cada vegada menys.

Empenyo amb força.

Cada dia.

pensar

Aburrida de no entendre'm, he decidit no escoltar-me.
Deiaxré de pensar. En el passat. En el present. En el futur.
Tan sols pensaré en les teves mans moltdejant el meu cos.