Aquesta tarda ha sigut com si el temps s'aturés, com si es relantitzés fins a una velocitat imperceptible. La brisa fresca entrava per la finestra i m'he adormit. No he somiat, només he descansat. Quan m'he despertat he posat el CD Casafont de Roger Mas i semblava que la música sonava més lenta que mai mentre llegia Com el soldat repara el gramòfon; i no he tingut aquella sensació que m'envaeix tant sovint, que em diu que el temps és efímer i que tot el que no faci ara ja no sé quan ho podré fer. Avui sembla que el sol no es pondrà. Avui és un diumenge diferent.
CREU-T’HO
A la boca del temps s’escórre la pluja com una puta amb miralls efervescents, vaporitzant escletxes i clenxes de corall, recargolant bisos, bisonts menjant cargols, llimacs a la intempèrie de la justícia “d’un temps, d’un país que ja és un poc nostre”.
Acabo de descobrir un músic brutal. Encara estic en estat de xoc, jo buscava algo de música de Chopin (que des de molt petita és una obssessió musical per mi) i vaig i em topo amb aquest californià que es diu Jack Conte i que ell tot solet fa una música que et posa la pell de gallina. I a més es curra uns videos que també són un poema. Us en deixo un penjat aqui per si algú més es flipa per aquesta música.
"Perquè uns llavis venals o llibertins li havien mormolat unes frases anàlogues, es resisitia a creure en el candor de les d'Emma; i les posava en quarentena, perquè, segons deien, els discursos exagerats no eren sinó l'embolcall dels efectes mediocres; com si en certes ocasions la plenitud de l'ànima no brollés de les més buides metàfores, atès que ningú no pot donar la imatge exacta de les pròpies concepcions, dolors i necessitats i que la paraula humana, amb la qual voldríem entendrir els estels, no és sinó un calder esquerdat que recull com pot les nostres melodies tot just bones per a fer dansar els óssos."
Porto aproximadament una hora treballant (bé, una miqueta menys, perquè posar-se les piles sempre costa una miqueta, almenys a mi!).
Em disposo a enviar un fax del Jutjat i coincideixo a la fabulosa màquina fotocopiadora-impressora-fax amb una persona que cobra quasibé el doble que jo, amb un posat seriós i concentrat. La miro i veig que em mira amb altivesa.
No em puc acabar de creure que sigui capaç de fer-se una fotocòpia amb les seves pròpies mans bronzejades en excés.
Doncs si. Certifico que es pot fer una fotocòpia ella soleta, i penso: potser tenia una imatge prejudicial d'aquesta persona, que fins al dia d'avui no sabia ben bé quina feina tenia.
La curiositat ha pogut amb mi i he fixat la vista al paper que treia de la fotocopiadora. M'he tranquilitzat a l'acte: NOMÉS ESTAVA FENT UNA FOTOCÒPIA DEL SUDOKU DE LA VANGUÀRDIA.
Per greu que sigui deixar-ho per escrit, a vegades els prejudicis són més encertats que les sentències!
No recordo exactament a quina edat es deixa d'anar de colònies (als 12 o 13 anys?). Si fós així, deu fer més de 15 anys que no vaig de colònies. Us pregunatreu perquè he fet aquesta reflexió un dia com avui, després d'haver treballat per dos, d'haver fet un cafè amb el super-jefe, d'haver pagat a la dona de la neteja els euros més ben invertits de la vida, daver-me menjat una amanida de pasta i d'haver tret una paparra al gos . Doncs, després de 15 anys he tornat a pensar en les colònies bàsicament perquè aquest cap de setmana me'n vaig de colònies! Si, en el meu camí vertiginós cap a la trentena, torno als meus origens: les convivències de tota la vida al més pur estil cumbaià. Muntanya, música, foc i sac de dormir. Jo que mai he sigut gens cumba, i ara voluntàriament me'n vaig de colònies amb tot desconeguts a tocar l'acordió com poseits al mig de la muntanya. Qui m'ho havia de dir el dia que em vaig desperatar amb la neura que volia apendre a tocar l'acordió! Demà agafo el cotxe i cap a la Vall de Boí que hi falta gent. La veritat és que ara mateix estic amb aquella mena de pessigolleig que et produeixen les espectatives de situacions noves, sense saber, a priori, si seran satisfactòries o no. Demà cap a les 10 de la nit estaré en aquest marc incomparable i ja només podré esperar passar-m'ho tant bé com quan anava de colònies ja fa bastants anys!
Com que em conec, i sé segur que alguna cosa surrealista em passarà, estigueu preparats per la crònica de les meves convivències acordionistiques a la Vall de Boí (portaré la càmera carregada amb noséquants megas de memòria!).
Quan la Teresa de Cosimo va escriure aquest poema jo tenia 9 anys, i no sabia casi bé res de res, però si que coneixia la sensació que hi descriu, la confusió de l'ésser amb la natura. I per molt temps que passi sense passejar-me per un bosc no l'oblidaré mai.
M'he acabat fa poc aquest llibre de contes del Jordi Llavina (critic literari i poeta, que trobo que això d'escriure relats se li dóna molt i molt bé). El llibre l'ha editat una des les editorials catalanes que em fa més ràbia, ara llibres, dins la col.lecció Amsterdam. Em fa ràbia fonamentalment perquè inverteixen millonades en editar llibres en català de qualitat infíma o inexistent en molts dels casos, i ni tant sols reinverteixen els guanys en editar coses interessants en la nostra llengua (a més de rebre suculentes subvencions de la Generalitat). Ara que ja m'he desfogat us puc dir que Ningú ha escombrat les fulles és una excepció, perquè és un llibre molt bo, fonamentalment per una cosa: és un mirall on t'hi pots enmirallar, retrobrar-te amb situacions viscudes, descobrir sentiments que encara no havies sapigut descriure, en fi un mirall on hi pots veure els teus propis sentiments i emocions vitals a través d'històries alienes que et resulten tant properes com la pròpia. Tot això embolicat amb el lleguatge poètic del Jordi Llavina, que personalment he tingut la sensació que li treia més profit amb aquests contes que amb alguns poemes. M'ha agradat el llibre, i en part m'ha agradat perquè el seu autor és creïble, perquè el que explica és creïble. Mentre llegia el llibre m'ha vingut de gust fer un exercici que potser és una idiotada, però ha sigut molt interessant. He intentat imaginar quines de les situacions narrades deu haver viscut l'autor en idètiques situacions que les impreses en paper, o quines no les ha viscut però ha tingut la capacitat de captar-ne l'essència. Segur que no n'he encertat ni una, però ha estat igual d'interessant que llegir el llibre. El millor de tot: el contes curts, de 2 pàgines com a màxim. Són una delícia!
Ahir vaig tornar al teatre després de més de mig any sense anar-hi. L'última obra que vaig anar a veure va ser tant decepcionant que se'm van treure les ganes de tornar-hi.
Vem anara a veure Antígona, perquè, al igual que a l'última vegada que vaig anar al teatre, una amiga meva tenia un amic que hi actuava. No esperava res especial d'aquesta obra, però la veritat és que va ser una sorpresa agradable.
L'obra em sembla que ja fa més d'un any que la passegen per Catalunya, i com tots els clàssics de la mitologia grega podia haver caigut en una mena de diàleg interessant però allunyat de l'espectador, i no va ser així. És d'aquelles obres de teatre que aconsegueix una harmonia total entre l'entorn (en aquest cas era a la Biblioteca de Catalunya), el vestuari (una barreja de kimonos japonesos espectaculars amb espardenyes catalanes), la música (a part de música ambient de guitarres i tambor els actors també canten, i ho fan sorprenentment bé) i el text.
Durant gairabé dues hores em vaig transportar a l'època de Sofocles i m'hi vaig sentir com a casa, respresentada en cada una de les paraules.
Quina gran sorpresa, quan menys m'ho esperava.
El dibuix d'Antigona és de Jan Černoš, un Txec interessantissim.
Després de 36 hores trucant al Telentrades de manera frenètica hem aconseguit comprar 2 entrades pel concert del Tom Waits del dimarts 15 de juliol!!!!!!!!! Això si, hi hem deixat la pasta €€€€€€€€€€
- Els deures! -exclamà Rodolphe-. Sempre els deures! Ja n'estic tip d'aquestes paraules! Els qui ens canten constantment a l'orella "El deure, el deure!" són una colla de capsigranys i de beates emmitenades. Com hi ha món! El deure és sentir allò que és gran, estimar la bellesa i no pas acceptar totes les convencions de la societat amb les ignomínies que ens imposa.
- De totes maneres... de totes maneres... -objectava la senyora Bovary.
- No, no! Per què s'ha de declamar contra les passions? Per ventura no són el millor que hi ha a la terra, la font de l'heroisme, de l'entusiame, de la poesia, de la música, de les arts, de tot, en fi?
- Així i tot -replicà Emma-, bé cal fer cas de l'opinió de la gent i obeir la seva moral.
- Ah! Naturalment, cal tenir en compte que n'hi ha dues, de morals. La petita, la convinguda, la dels homes, la que canvia constantment, la que escridassa i s'agita a baix, a peu pla, com aquesta colla d'imbècils que veiem, i l'altra, l'eterna, la que tenim al voltant i per damunt de nosaltres, com el paisatge que ens envolta i el cel blau que ens ilumina.
(...)
- No us revolta aquesta conjuració de la gent? No hi ha un sol sentiment que no condemnin. Els més nobles instints, les més pures simpaties, són perseguits i calumniats; i, si s'escau que es troben dues ànimes, tot s'organitza perquè no es puguin ajuntar. Això no serà obstacle, però, perquè es cridin i estenguin les ales . No hi fa res! Tard o d'hora es reuniran, ja sigui al cap de sis mesos o de deu anys, perquè la fatalitat ho exigeix així i perquè han nascut l'una per l'altra.
En cap moment abans d'avui se m'havia passat pel cap penjar una foto meva al blog. Però és que ahir em van fer un regal, al més pur estil lletgista de l'estimat Estanislau Verdet, que vull compartir amb els meus lectors, ni que sigui per deixar-vos atònits davant la capacitat de la ment humana. Ahir a la nit tenia un sopar amb companys de feina. Dos cops l'any tenim la tradició, amb un grup d'amics de la feina, de fer un sopar gamberro en el què acostumem a acabar disfrassats, fent animalades per restaurants i locals diversos de Barcelona. Ahir era aquest dia, el dia de la bèstia (es podria dir...).
Aquesta vegada em va tocar a mi buscar un atrezzo adequat pels assistents. No sé perquè, però estaven tots molt acollonits i van decidir venjar-se de mi abans de res i em van comprar un regalet brutal: unes macro-calces dels xinos amb la cara del Roger Mas estampada!!!!!!! Aviso a les persones sensibles i als menors d'edat que la imatge que esteu a punt de veure us pot marcar per sempre. I us demano que no us quedeu amb una imatge distorcionada de mi, a la foto no surto amb el meu millor perfil. Disfruteu, que obres d'art com aquesta no se'n troben gaire sovint!
Ara, l'objectiu serà que me les firmi el Roger Mas!!!!!!!!
Durant molts anys quan anava a dormir em posava el Tom Waits molt fluixet, quasi imperceptible, i m'adormia sentint la seva veu. Com en mig d'un somni a vegades em desparatava una veu que em parlava fluixet a l'orella, i quan m'adonava que era ell, m'adormia de nou. El que més enyoro de dormir sola són les meves nits amb el Tom Waits xiuxiujant-me a l'orella.
She sends me blue valentines All the way from philadelphia To mark the anniversary Of someone that I used to be And it feels just like theres A warrant out for my arrest Got me checkin in my rearview mirror And Im always on the run Thats why I changed my name And I didnt think youd ever find me here
To send me blue valentines Like half forgotten dreams Like a pebble in my shoe As I walk these streets And the ghost of your memory Is the thistle in the kiss And the burgler that can break a roses neck Its the tatooed broken promise That I hide beneath my sleeve And I see you every time I turn my back
She sends me blue valentines Though I try to remain at large Theyre insisting that our love Must have a eulogy Why do I save all of this madness In the nightstand drawer There to haunt upon my shoulders Baby I know Id be luckier to walk around everywhere I go With a blind and broken heart That sleeps beneath my lapel
She sends me my blue valentines To remind me of my cardinal sin I can never wash the guilt Or get these bloodstains off my hands And it takes a lot of whiskey To take this nightmares go away And I cut my bleedin heart out every nite And I die a little more on each st. valentines day Remember that I promised I would Write you... These blue valentines Blue valentines Blue valentines
Ultimament no paro de llegir articles als diaris, als blogs i sento pel carrer crítiques desvastadores de la societat italiana. Els resultats electorals han deixat a tothom estorat, i com que a casa nostra (i suposo que a arreu en general), tothom es veu amb cor d'esdevenir especialista amb la simple lectura d'un diari gratuit... Avui m'he proposat donar un punt de vista positiu de l'Itàlia que tant estimo (i també odio moltes vegades, no ens enganyem, l'amor pur només existeix als contes de fades). A casa, des de fa un temps que veig canals pel satèl·lit (gratuits), dels quals m'agarada especialment seguir els canals italians. Ahir a la nit, abans de sortir cap a un recital poètic (i no al concert del Roger Mas, igh igh...), vem posar la Rai Tre (un dels canals de la televió pública italiana) i feien un programa anomenat che tempo che fa. L'entrevistat del dia era Francesco de Gregori, un dels cantautors italians que més m'agraden, i que fora d'Itàlia ha passat sempre totalment desaparcebut (sembla ser que aquesta paraula no existeix al diccionari!!!! ai, la deixo que no sé quina posar sinó). El Francesco de Gregori és una de les moltes raons per la que m'agrada Itàlia. És un cantant sincer, que fa cançons boniques, i a més ha aconeguit continuar fent música personal i interessant amb el pas del temps. Ara ha tret un nou disc que sona realment molt bé, podeu veure un video de l'últim disc aqui. La primera vegada que el vaig sentir em va recordar moltíssim el Víctor Jara. He estat buscant per internet algun vídeo, i he descobert que es veu que a Itàlia les cançons de De Gregori que més agraden no són les que més m'agraden a mi, així que us deixo aqui una de les seves cançons més mítiques.
Amb tot això què vull dir? Doncs que a Itàlia no són tots petits Berlusconis, ni que tota la tele italiana està invadida de mama-chichos, ni que les gent italiana és tant filla de puta com l'Alemanno, ... He de dir que a la tele pública d'aquí (amb excepció del Canal 33) ja fa molt temps que no es veuen programes interessants com el que vaig veure jo ahir a la Rai.
Hi ha una pregunta a la qual no puc donar una resposta precisa i convincent. És la següent: Perquè tens un blog? Puc contestar: perquè feia temps que llegia el que escribien altres i m'interessava; perquè potser jo també tinc coses interessants a dir... El que si puc contestar és perquè m'agrada visitar blogs d'altres persones, que no sé quina cara fan ni si em caurien simpàtics o no si els conegués. Tot ha començat, cap al migdia (sempre és el meu moment més indigne a la feina, què puc dir a favor meu...), en un moment de temps mort, he llegit això i se m'ha dibuixat un somriure burleta a la cara. I tot seguit he llegit això, i sense adonar-me'n he començat a riure sola. De cop he sentit la veu del meu jefe (que està obsessionat que hem de ser familia perquè el seu avi tenia el mateix congom que jo, i res no em moletaria tant com que ho fossim de veritat) que deia: - Intransigent (posem pel cas que aquest fós el meu nom segons el Registre Civil)! Vols venir un moment. Jo, sense poder treure'm el somriure de la cara m'he aixecat i m'he desplaçat fins a la cadira que hi ha just davant la seva taula. I aleshores em diu: - Què passa? No sabia que els temes jurídics t'agradessin tant. I jo mig desconcertada que dic: - Quèè?? - Que portes un bona estona rient sola. Què passa que t'estan enviant missatgets els amics? I he hagut de ser sincera: - La veritat és que el món del dret no m'ha fet mai massa gràcia. M'he aixecat i me n'he anat. I quan havia fet dues passes sento que em diu: - No marxis, que t'he cridat perquè tinc una feina per tu. Quan ha acabat he tornat a la meva taula a fer la feina que m'ha passat (i que espera que li faci guanyar medalles tant grans com les del Màgic Andreu), però, això si, amb un somriure que ja no m'ha tret ningú. Diuen que s'ha comprovat científicament que la risoterapia aporta múltiples beneficis, com ara: reduir l'estrès, les tensions, l'ansietat, la depressió, el colesterol, l'insomni, ajudar a aprimar-se, eliminar dolors, problemes de cor i respiratoris i qualsevol altra malaltia.
Així doncs, només puc donar-vos les gràcies, a tots els que m'heu fet riure avui i moltes altres vegades, per ajudar-me a reduir l'estrès, les tensions, l'ansietat, la depressió, el colesterol, l'insomni, ajudar-me a primar-me, aeliminar el meu dolor, ajudar-me amb els problemes del cor i la resta de malaties (No sabia que estava tant fotuda!).
Hi ha tota mena de llibres, els que et fan riure, aquells tant pesats que no pots acabar ni proposant-ho, els què quan s'acaben et deixan insatisfet perquè vols saber més coses del protagonistes, els molt interessants, els normalets, i així infinitat.
L'últim llibre que he acabat (però que de fet ja fa bastant temps que vaig començar) és L'art de viure de la Goliarda Sapienza. És un llibre que feia un temps que volia llegir, i el fet desencadenant va ser un post que va penjar la Marieta (com agrada aquesta facilitat que tenen els valiencians pel diminutiu) des de El seu país d'Itàlia.
Amb aquest llibre m'ha passat una cosa estranyíssima. No l'he pogut llegir tot seguit, sinó que per desconectar he hagut d'anar-hi alternant altres llibres. A més, acabar-lo ha estat gairabé una odissea.
Però no us equivoqueu, m'ha agradat molt. Fins i tot és d'aquests llibres que quantes més hores fa que l'has acabat de llegir més refelexions et fa venir al cap.
Per fer una síntesi simple del llibre, aquest és la vida d'una dona a Sicilia des de principis del Segle XX fins a finals dels anys 60. Ara bé, la vida de la Modesta (la protagonista) no és sinó una excusa per plantejar al lector algunes de les grans preguntes de l'existència humana. El llibre, que sembla estar escrit tot seguit com si l'autora l'hagués abocat al paper per treure's un pes de sobre, a més de ser una visió interessant de la història d'itàlia, també planteja altres dificultats humanes que només es poden resoldre vivint: l'amor, les relacions sexuals, el coneixement i l'aprentatge, l'alliberament de les dones, la criança dels fills... I no només això, és una lliçó: el coneixement i la llibertat no comporten sempre l'arribada d'un món millor (lliçó que representa a la perfecció el fill de la protagonista). L'únic que queda (aquest és el cas de la protagonista) és la felicitat madura que dóna el fet de de no arrepentir-se de res.
Les biblioteques ja no són el que eren. Des de ja fa uns anys, en lloc d'acumular el màxim de llibres possible per fer-los accessibles a tothom (almenys a tots aquells que estem interessats en els llibres), es dediquen a despendre-se'n. Aquest és el cas de les biblioteques de la diputació de Barcelona que acostumen a tenir a l'entrada una tauleta amb tot de llibres que pots agafar lliurement i endur-te'ls a casa. I no només ho fan aquest tipus de bibioteques, sinó que també ho fan les universitàries, que fins i tot venen els seus propis llibres a 1 euro per recollir diners per la Marató de tv3! Sembla ser que els bibliotecaris ja s'han afartat de classificar i arxivar llibres, i el més fàcil per acabar amb l'agonia laboral és desfer-se de objecte de la mateixa. Tot això ho explico perquè fa cosa de un mes (Déu meu com passa el temps!) vaig anara a una biblioteca municipal de Catalunya i a l'entrada (com el que ja s'ha convertit en una tradició de la nostra terra) hi havia una taula plena de llibres amb un cartell que hi deia: "Pots agafar el llibre que vulguis". I jo, que no acostumo a estar-me de res, en vaig agafar un. Més que res perquè em va fer gràcia el títol Sach de gemechs. Jo no ho sabia, però resulta que aquest llibre de poesies és boníssim. El signa Lo gaiter del Besòs,que és el pseudònim del Ramon Solsona Sancho. Us transcriuré un dels seus poemes perquè crec que val la pena. ReDéu, si al final hauré de donar les gràcies a la desídia dels bibliotecaris!
Tarda de diumenge
S'escola lentament lo sol oblic arran de les parets del cementiri, la tarda va caien amb dolç martiri en un paratge brut de Montjuïc.
Escampades les restes del picnic, no diuen res la Pepa i lo Baldiri, ella fa mitja sense que ell la miri, que porta lo Puyal dintre l'abric.
Corrua d'autos plens de pecadors -los vidres entelats, gemecs que callen-; sobre la runa s'aixerranca un gos.
Matar l'avorriment és lo que costa, fins, morts d'avorriment, los morts badallen, mentre, avorrit, lo sol se'n va a la posta.
"Em sembla que ens enamorem perquè amb el temps ens avorrim de nosaltres mateixos i volem entrar en algú altre. (...) Volem entrar en un desconegut per poder-lo conèixer, fer-lo nostre, com un llibre, un paisatge. I de fet després, quan l'hem absorbit, quan ens n'hem alimentat fins que s'ha convertit en part de nosaltres mateixos, comencem a aburrir-nos un altre cop. (...) Ho veus, t'avorreixes! I sense saber-ho comences a tenir ganes d'una altra cosa, d'altres móns, d'altres fantasies. És veritat, un mariner en terra amb el cap ple de paisatges pot estar un any, dos anys rodant per carrerons, però arriba un dia que li torna a agafar el desig de navegar i te'l trobes al port mirant el mar amb nostàlgia."
Goliarda Sapienza L'Art de Viure (La Campana, 2007) L'Arte della Gioia (Stampa Alternativa, 2006)
Entrades
