Estampetes corses (patrocinades per FURGONETA&MANTA)

Posta de sol a Calvi.

Herbetes asecant-se en una finestra de Sartè.

U paradisu corsu!
Aigues cristalines amb la ciutat de Bonifaziu al fons.

Senyalització de transit guixada i foradada per les bales.
Un dels pocs vestigis de l'independentisme corsu.


















Això no és Montserrat!
Còrsega té infinitat de muntanyes diferents, incloses reproduccions de Montserrat.
Hi ha pedres de tots els colors i vegetals de totes menes. Després de recorrer 20 km et sembla haver-te transportat a una altre continent. Totes les muntanyes del món es poden veure en una sola illa.

Posta de sol al camping a prop de St. Fiurenzu.

Souvenirs que m'he endut de l'illa:
- L'olor a curri que fan els prats i muntanyes corsus, com a resultat de la barreja d'olors que desprenen les herbes aromàtiques que creixen per tot arreu.
- Trenta nou (si 39) picades de mosquit repartides per tot el cos.
- El concert d'acordió que vaig escoltar assentada en un vorera, sota la finestra d'un, que com jo, practicava insistenment melodies tradicionals.

Banda sonora del viatge:
Névoa: Entre les pedres i els peixos.
El paisatge Cors i el Fado, s'adiuen d'allò més. Increïble, però cert.
Joxe Ripiau: Paradisu Zinema.
Havia oblidat que aquest és un dels millors CDs que he escoltat mai.
Le petit Ramon: morts, desastre i barbàrie.
Un exemple més que els que estudien arquitectura tenen tots molt talent, encara que no sempre sigui per fer cases.
Skatalites: From Paris with Love.
Les veus femenines d'aquest disc són brutals.
Pascal Comelade: Mètode de Rocanrol.
La banda sonora perfecte per conduir per carreteres estretes i sinuoses.

Increïble

A Gràcia hi ha un restaurant increïble. La seva especialitat és: COMIDA!

A vegades la ment humana em sorprèn tant que no puc creure que el veuen el meus ulls.

Me'n vaig de vacances, perquè això ja és massa!!!

Sense ni cinc

"Perquè, quan t'apropes a la pobresa, fas un descobriment que té un pes especial. Descobreixes el tedi, les complicacions odioses i els primers símptomes de la gana, però també descobreixes la gran compensació de la pobresa: el fet que aniquila el futur. Dins d'uns certs límits, és efectivament veritat que com menys diners tens, menys preocupacions. Quan tens cent francs ets propens a ser víctima del pànic més covard. Quan tens només tres francs sense una gran indiferència, perquè tres francs et permetran alimentar-te fins a l'endemà, i no pots pensar en res més que estigui més enllà. T'avorreixes, però no tens por. Penses vagament: D'aquí a un o dos dies m'estaré morint de gana: impressionant, oi? I després la ment deriva cap a altres coses. Una dieta a base de pa i margarina no deixa de tenir, fins a cert punt, un efecte calmant."

Sense ni cinc a Paris i Londres, George Orwell (Ed 62)

Anecdotari

Avui la T. ha tornat de vacances, bronzejada i amb cara de felicitat. Sembla ser que ja ha deixat enrere la crisi dels 30 amb la que va marxar de vacances. Entre mig de la posada al dia de les últimes 3 setmanes li he explicat que el divendres vem anar amb la Violoncelista al concert del Roger Mas a Gràcia, i ella m'ha preguntat:
- I què, el RM portava les meves ulleres posades, mentre cantava?
I jo que no sabia què dir, li he contestat:
- No, en aquest concert, no.

Divendres, la Violoncelista, després del concert, va dir:
- Ei, ha estat molt bé, no? Aquest, el Roger Mas, té un rollo Eugenio, eh.
I jo vaig pensar:
- Ara que ho dius, si que el té.

Obaga d'Albert Villaró

Dilluns o dimarts vaig anar a mirar llibres, a veure si trobava alguna cosa per llegir, perquè la veritat és que els últims llibres que han caigut a les meves mans no han estat del tot satisfactoris. Vaig veure aquest llibre, l'autor del qual no havia sentit a parlar mai. El vaig agafar per llegir la nota del Sergi Pàmies a la portada. Deia així: "Obaga m'ha proporcionat tres hores de lectura legal i reconfortant (...) Villaró té vista i oïda per observar i escoltar i un estil prou entrenat i àgil per escriure".
Llegit això vaig pensar: podria estar bé.
Degut al meu desconeixement vaig buscar immediatament a veure qui era l'autor i a què dedicava el seu temps lliure (encara que sembli una xorrada moltes vegades decideixo comprar-me un llibre només perquè l'autor ha estudiat la mateixa carrera que jo, o perquè és nascut a un poble que m'agrada molt... què i farem!).
A la contraportada hi deia:
"Albert Villaró va néixer a la Seu d'Urgell el 1964. Músic frustrat, treballa com a arxiver. Sovint accepta de fer d'altres feines, sempre que siguin vagament legals. Ha publicat ..."
En aquest precís instant vaig decidir comprar-me'l, tot i que sembla ser que algunes persones no els acaba d'agradar l'estil de Villaró a l'hora de presentar-se als lectors a través de la nota biogràfica.
Obaga potser no és una obra mestre de la literatura, però m'ho he passat tant bé llegint-lo, que per a mi ja ha passat a la secció de llibres a recomanar fervorosament. Està escrit planerament, però sense oblidar els detalls. Mentre el llegeixes sembla que el temps s'escola per l'aiguera a gran velocitat, tot i que en realitat t'és igual, perquè només estàs esperant a acabar-lo, perquè com a mínim a mi m'ha enganxat molt.
Crec que no fa falta explicar de què va el llibre. Us deixo només amb les tres primeres frases del llibre:
"Les meves vaques tenen la mania de vedellar de matinada, i amb preferència les nits de lluna plena, en un rampell romàntic. Això només passa amb les meves, pel que sembla. És un fet ben curiós, digne d'estudi."

Per cert, la lectura d'aquets llibre m'ha fet rebrotar una pregunta que fa molts anys que tinc latent: Perquè els homes de poble* veuen a les dones com a ninfes castradores?
*dins la meva definició de poble, queden excloses les viles de l'area metropolitana i zona d'influència, està clar.

Resposta de Francesc Pujols a Marc Fumaroli

Resposta de Francesc Pujols al llibre de Marc Fumaroli, El Estado Cultural, amb més de 40 anys d'antelació.

"EL FRACÀS DE LA CULTURA

Mai l'arbre de la humanitat, que plantat a la terra sota al cel, ha donat tantes florides i granades, veritable tardor de la civilització més alta coneguda, si hom ha de jutjar l'arbre pels fruits, perquè totes les altres cultures que conixem per altes i grosses que hagin estat en els rams de les branques que van conrear, cap té la base científica de la dels temps moderns, que per mitjà de la ciència no sols es diferència radicalment de totes les cultures passades, sinó que les supera totes en contingut cultural pròpiament dit, perquè és la que dóna més coneixement de la realitat.
Segons l'opinió general, aquesta cultura ha fracassat , com van fracassar les altres i deixant de banda les oscil.lacions actives i reactives de generació i de degeneració a les quals estan subjectes els pobles i les races, en llur aspecte col.lectiu, perquè pugen i baixen al compàs de les lleis de la vida, podem dir que si ha fracassat, com diuen, és perquè com quasi totes les passades no ha arribat a ésser prou extensa a desgrat de la seva intensitat, perquè sempre ha quedat reduïda a una minoria, tan lluminosa i resplendent com petita. Ni ha pujat a les classes altes de la societat, que han continuat vivint en la ignorància dels principis científics, per viure mantenint la ciència dels principis de la ignorància, ni ha baixat a les classes baixes que de la cultura moderna només s'han copsat les hipòtesis més o menys relacionades amb el concepte de la vida, emeses pels que han restat vivint en la paranoia de la cultura, enlluernats per la ciènciaque els feia creure que les lleis físiques derogaven les lleis psíquiques.
Vam llegir una vegada que Goebbels, el secretari de Hitler, en anar a començar un discurs, va posar el revòlver damunt de la taula, dient que era per disparar contra el que s'atrevís a defensar la cultura, culpa de tots els nostre mals, segons alguns crítics moderns, i l'altre dia ens deien que el secretari de Mussolini, que no sabem com es diu ni si el que ens ho deia el confomia amb el de Hitler, va dir que dispararia sis trets contra els mateixos defensors de la cultura, com diuen que el general Millán Astray a la Universidad de Salamanca va cridar: "Mori la intel.ligència", després de les paraules del doctor Unamuno. No ens estranya gens la posició d'aquests homes que viuen desconeixent que la causa del fracàs de la cultura no és la cultura mateixa, sinó la manca d'extensió de què parlavem, que demostra i fan veure que el mal no vé de la cultura, sinó de la manca de cultura.
El pòsit científic que avui com avui posseeix la humanitat civilitzada, és suficient per a donar a l'home que la posseeix, un concepte de la vida que l'aparti de tota mena de lluites inútils per aquesta mateixa vida, però aquest pòsit no vessa del vas minoritari que el conté, no perquè el vas de selecció no s'aboqui per vessar damunt de tots els homes, sinó perquè tant els de dalt com els de baix són impermeables a l'aigua de la pluja cultura que vessa. Fora d'aquest nucli científic que, ultra ésser petit, com el pot de la bona confitura, té el defecte greu de l'especialització, que fa que molts savis en un ram del pensament, siguin ignorants en els altres rams, el llevat que seria prou fort per esborrar les supersticions individuals i socials que guarden les classes altes i per esborar les hipòtesis també individuals i socials que porten les classes baixes a viure i a morir com enemics de la humanitat constituïda, no pren en la carn humana i passa ço que ha de passar, que el més gran tresor cultural de la humanitat coneguda no s'aprofiti i vagi al fracàs com les altres civilitzacions que van néixer, viure i morir fora de la ciència.
Els de dalt continuen els mites religiosos que creuen que els han de defensar i sostenir les posicions socials que ocupen, sense veure que són precisament els punts flacs que els porten a la desfeta, i els de baix viuen de mites pseudo científics que creuen també equivocadament que els poden fer assolir posicions socials sòlides i definitives.
Hom dirà que davant d'aquesta impermeabilitat esmentada que no permet que la cultura arribi a totes les capes socials, hem de confessar com els secretaris de l'Hitler i d'en Mussolini i com el general Millán Astray, que si la cultura més alta i més ferma per estar basada en la ciència, ha demostrat el seu fracàs, ningú que tingui cara i ulls i tingui dos dits de front no pot creure en l'eficàcia de la cultura. Comencem per confessar que no sóm ni podem ésser tan pessimistes, però tampoc podem continuar sense fer constar que si de cas haguéssim de confessar la ineficàcia de la cultura, també hauríem de confessar que no sabem com pot ésser substituïda, perquè si el sistema cultura que és el més alt de tots, fracassa, no cal que diguem quin seria el fracàs de qualsevol altre sistema que no li podria arribar ni a la sola de la sabata i forçosament seria pitjor el remei que la malaltia.
Nosaltres creiem que la cultura científica moderna, essent la més alta coneguda de la història, ha fracassat senzillament perquè composta d'una sèria desordenada de ciències particulars que donen una visió parcial de la realitat coneguda, fent passar la visió científica de detall a la visió científica de conjunt, aclarint la perifèria cultural moderna, centre lluminós entre la fosca, perquè arribi als de dalt i als de baix que viuen a les fosques i sigui prou intensa per esvair la visió mística que les classes altes han conservat i per foragitar les visions pseudo científiques que les classes baixes de la societat s'han anat forjant teixint les idees fantàstiques dels teòrics de les doctrines socials que pretenent il.luminar basant-se en el coneixement de les ciències particulars es basen en el desconeixement de la ciència universal que la humanitat necessita com el pa que menja i que Catalunya li proporcionarà complint la missió que Ramon Llull fa set segles li va assignar."

Article publicat a la revista "Meridià", el 29 de juliol de 1938.

Una curiositat.

Quina edat té l'amistat?

Divendres a la nit. Dues parelles entren a un restaurant, tenen taula reservada. Entre les dues paralles hi ha una diferència d'edat de més de trenta anys. Als ulls de qualsevol sembla clar que es tracta d'un sopar familiar que, a jutjar pel restaurant que han triat, deu ser d'allò més formal (tipus celebració de proper casamanet o naixement). Vist de lluny les coses sempre semblen molt evidents, tant que no donen lloc al dubte.
Però si et poguessis acostar a la taula on s'han assentat i prenen un vi gris francès per anar fent boca, te n'adonaries que no és cap dinar familiar, ni cap celebració especial. Tan sols és un sopar d'amics que comparteixen experiències i crítiques, riuen dels altres i comenten espectatives de futur.
Perquè et costa tant de creure? L'embolcall només és una manera de presentar el caramel. Perquè ens costa tant de veure el caramel, i ens quedem amb aquell que té l'embolcall més atractiu?

L'agost si que existeix!

Fa uns dies vaig llegir un article al diari titulat L'agost no existeix. L'autora defensava que l'agost podria ser fruit de la nostra imaginació, i ho feia amb aquestes paraules:
"Primera demostració irrefutable: s'acaba de seguida o, més ben dit, quan s'acaba, tothom té la sensació que no ha existit. Segona demostració: no res funciona, tot es tanca, només deambulen per les ciutats turistes que es pensen que es troben en la nostra realitat quan el cert és que caminen per l'holograma creat per a l'ocasió. El negoci és el negoci."
Quina depressió, pensar que l'agost només és inexistent per aquells que tenen vacances, i per aquells que estem treballant és tant real que sembla ser el mes més llarg de l'any!!
Quina bogeria concentrar totes les expectatives vitals en un petit espai de temps vital. Us asseguro que quan me'n vagi de vacances no deixaré que s'escolin com si haguessin estat fruit de la meva imaginació.

X File

Avui no entenc res.
Apareixen i desapareixen comentaris al blog!
Deu ser la calor!!
O potser és que aquest blog és tant irracional com jo.

10% racionalitat 90% irracionalitat

Per més que intento ordenar la meva vida, adquirir coneixements, apendre dels meus errors i els meus encerts, cada dia tinc més clar que en mi guanya la irracionalitat. Però el més greu de tot és que moltes vegades quan amb llenço a la piscina (i prescindeixo de raonaments i menjades d'olla) és quan més l'encerto.
Al diccionari hi diu:
boig boja: Que ha perdut la raó, que pateix una malaltia mental.
Jo no crec que estigui boja, però és evident que la lleu línia que separa la lucidesa mental de la demència està poc definida.

ALIENATO

Squallidi processi quotidiani con giudizi sommari
in cui sei condannato a un'esistenza formale
d'andamento normale costipato in un ruolo
a cui nessuno si candida...
Pasti a base di EN e di TAVOR per capirci qualcosa
l'ignoranza fa scena, l'intelletto che scema,
sto cadendo di schiena o e' solo una posa?

ALIENATO, ALIENATO
E NON SAPERE CHI HA INIZIATO
ALIENATO PROPRIO COME TE!

Ho dimenticato il tuo nome e quello di altre persone
in un labirinto in cui qualcuno mi ha spinto
Qual'e' il male minore tra osare e temere?
Se la noia si arrampica?
Ho dimenticato anche chi sono in un sogno qualunque
e non ritrovo la chiave, in ogni occhio una trave
che non mi fa vedere come mi chiamo
come mi chiamo... come mi chiamo?

ALIENATO, ALIENATO
E NON CAPIRE CHI E' IL MALATO
ALIENATO, ALIENATO
E DETESTARE D'ESSER NATO
ALIENATO PROPRIO COME ME!
ALIENATO, ALIENATO
E NON CAPIRE COSA E' STATO
ALIENATO PROPRIO COME ME!
ALIENATO, ALIENATO
E NON SAPERE CHI HA INIZIATO
ALIENATO PROPRIO COME TE!

Cadenes

Cadenes del passat. Cadenes del futur. Cadenes imposades. Cadenes autoimposades. Cadenes que fan mal. Cadenes que ens fan feliços.Cadenes mentals. Cadenes rovellades. Cadenes de seda.
Amunt i avall passejant les nostres cadenes deixem lliscar el temps.

El passat en el futur

"La gent crida que vol crear un futur millor, però això no és veritat. El futur no és altra cosa un buit indiferent que no interessa a ningú, mentre que el passat és ple de vida i el seu rostre ens irrita, ens indigna i ens ofèn, i per això el volem destruir o repintar. Volem ser amos del futur només per poder canviar el passat."

El llibre del riure i de l'oblit. Milan Kundera

Poesia+Música

Fa un temps vaig sentir una entrevista que van fer a Hans Laguna i Albert Balasch al programa Cabaret Elèctric de ICATfm. Em va agradar el què fan.
A veure si a vosaltres també.
Aria da capo

Resum de l'últim mig any

abstenir adormida altres amics aparegut apassionant aquelles aquest aquesta arribat assabentar atentes berlusconi blog cadell caigudes caimano carrer casos companya compartir concert continuar corves demanar després devia diferent distinció diumenge donen dormit dotze encara envoltats estan estar estat estava estimada estiu excepció exemple explicat feina flors formant furgatori gafades gamba glucksmann gralla granollers haver imaginavem import josep juntes lectura lectures llegia llegit llibre llibreria llibres manca massa mateixa menjador mentre meves mirall mirat mitja moments moretti narrador nicolas noies nostra novel novetat oblidar organitzat parlar passa passada pedrals pedregoses penjada penso persones petits plaent plena pluja poder pogut possibles potser previst primavera primera pujades qualitat recordo recorre recorrem regalar restaurant resultant reviure sarkozy sembla sempre setmana sobre somnis sopar sorpresa tarda tempesta temps tenen teniem tenir tornada tornar tornat trist troca veure vista volem vulgaritat

Lectures d'estiu

Aquest any sembla que les meves lectures d'estiu estan una mica gafades.
Vaig començar amb el llibre El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy de André i Raphaël Glucksmann. No m'estava resultant una lectura massa apassionant, però tenia ganes d'enllestir-lo ràpid per començar-ne un altre a veure si tenia més sort. Però a mitja lectura, el bonifaci del Montag me'l va demanar, i veient com disfrutava amb la lectura li vaig haver de cedir.

Comproveu-ho vosaltres mateixos:

Abandonat el mític maig del 68 vaig decidir continuar amb vena francòfona amb un llibre amb un títol tant pretenciós com El Estado cultural (ensayo sobre la religión moderna) de Marc Fumaroli, editat per ACANTILADO (que abans de deixar anar la meva parrafada he de dir que editen autèntiques obres d'art, i no és cap sarcasme).

Primer de tot dir, des de la meva humil opinió, que aquest llibre ha confirmat el que ja sospitava: no té cap sentit dir en 400 pàgines una cosa que la podies dir en 200. Suposo que no passa res si ho fa una eminència com el tal Fumaroli, però a mi m'ha posat de mala llet.

Segon, aquest llibre no segueix cap nus argumental, dóna la impressió que és la recopilació d'un seguit d'articles i conferències, i resulta bastant repetitiu, tot i que l'autor ha rebut múltiples premis per la seva extensa obra (tingueu present que va néixer l'any 1932).

Tercer, m'ha posat a mil la visió que dóna de la intervenció de l'Estat francès en la cultura, sense tenir en compte de cap de les maneres el context històric de cada moment. Segons el Sr. Fumaroli s'ha de jutjar de la mateixa manera la política cultural dels anys 30 (quan la majoria de gent era analfabeta i no tenia cap possibilitat d'accedir a cap mena de cultura ni lleure) que la de finals del anys 50 o fins i tot principis dels 80. És cert que és interessant el debat que posa sobre la taula al preguntar-se què és més important, que hi hagi cultura d'alt nivell accessible a pocs o que estigui generalitzada i sigui cultura escombraria. Però sembla que l'autor va començar el llibre amb una idea clara: criticar la política cultural francesa al llarg del segle XX, i així ho va fer. Menys mal que França és un referent cultural a Europa (segur que no és perfecte, però ja els agradaria a molts ...)!

Estirada al sofà llegia aquest llibre i m'anava posat de mala llet. Sort que de fons sonaven The Skatalites. I aleshores m'he preguntat: Aquest home que s'omple tant la boca parlant de la cultura dels intel·lectuals, vols dir que deu haver escoltat mai Skatalites? Suposo que no, perquè ho veuria tot d'una altra manera, segurament.

Per què no?

Divendres vaig escriure aquest post i al final no el vaig publicar.
Ara l'he llegit i m'he dit: Per què no?
_____________________________________________

vulgaritat: dita que manca de novetat, d'importància, de distinció.
Avui he arribat més de mitja hora tard a la feina. Encara mig adormida la meva estimada companya m'ha dit:
- Ei, avui fas bona cara, deus haver dormit bé. A tu sempre se't nota molt quan has dormit bé.
Jo, escèptica he contestat que no ho sabia.
Com passa tots els mesos de juliol els merders de feina s'han anat encadenant de manera quasi harmoniosa, és com si s'acabés el món. Trucada per aqui, mail per allà, reunió improvisada a la meva pròpia taula...
De cop, mentre un pare de familia, que em té acostumada a les aventuretes de les seves dues filles (que no sabria dir si tenen entre 5 i 8 anys o entre 10 i 15 !!!), em parlava de milers d'euros i trenta mil metres quadrats, sense adornar-me'n m'he posat a cantar una cançó de Nat King Cole que havia oblidat que sabia.
Mentre em parlava jo li cantava: "Ansiedad, de tener-te en mis brazos y en la boca volver-te a besar", fins que he vist que em mirava amb cara interrogativa, com dient-me: m'ho dius a mi?
Jo, flipant, no sé si més pel què estava cantant o per la cara em què em mirava, he posat cara seriosa, com si mai hagués proliferat cap nota, i l'he crivellat a preguntes, fingint un interès desmesurat per la problemàtica del tema.
Per dins, mentre continuava el seu ball de xifre i dades, pensava: què carai em passa avui?
He continuat com si res, i de cop una imatge m'ha fulminat el cervell.
La nit d'ahir va ser molt llarga, i van sobreixir els intints més animals, aquells que et fan renéixer d'un dia per l'altre, et fan ser més guapo, més actiu i fins i tot més simpàtic (si parlés políticament correcte, a darrera de cada un dels adjectius hi hauria /a, però el llenguatge políticament correcte sempre m'ha semblat una de les absurditats més grans, així que...).

Moralina: no s'han s'oblidar mai els instints animals que formen part de nosaltres.

Carrer Marsala

"Potser el món no sempre ha estat trist. Quan diem que hi ha una inèrcia en el parlar, volem dir que allò que s'aprèn de cadell és difícil que se'ns oblidi. La mateixa cosa passa en altres àmbits. Per exemple: les noies usen el telèfon i no en coneixen el funcionament precís.
I ara m'estiro els dits. Amb esment, em repasso el perfil del ossos. Qui pot privar-me d'aquests exercicis innocents? Potser més d'un podria estar-ne queixós. Però molts han dit que era impossible d'estar d'acord amb tots els veïns alhora. I, davant d'aquesta situació, no és lícit que triï el que més em convingui?
I bé: és evident que, si els arbres tremolen, jo tambe tremolo. Les aigües també tremolen, quan el sol les toca un moment, amb insistència. Les aigues no ofereixen massa oposició, perquè tenen prou força. El sol també té força. En realitat les punyalades només se les peguen els homes. Sí, els homes es peguen punyalades i caminen drets i han de fer grans esforços per tal de no entretopar-se. Jo mateix sé el que em costa no pegar una colzada. Les dones, en canvi, es pinten els llavis. I també caminen dretes. El color més escaient és el vermell, malgrat la moda. Fixeu-vos, doncs, que la màxima tensió s'esdevé quan es topen un home dret i una dona pintada."

Així comença Carrer Marsala de Miquel Bauçà (Ed Empúries, 2005).

"Vist tot això, potser que em comprés un tractat de geografia: sabria on sóc. També hauria de visitar un marbrista. Els marbristes son gent honrada. Sempre hi he tingut bons tractes, especialment amb un d'Almeda.
Pero ara fujo amb solideu, sense cap permís del bisbe. Fa temps que n'espero la pastoral. El mateix bisbe de Roma, manta vegada, ja ha fet gest de precipitar-se cap a la Plaça. Això justificaria la presència d'un guàrdia al seu costat.
Déu meu, sort que de jove vaig apendre a pelar-me-la!"

I així s'acaba.

Tom Waits, WONDERFUL BASTARD

Ahir a la nit, finalment Tom Waits en directe! Una nit especial per un concert únic. Ens va fer emocionar, cridar, cantar i aplaudir com mai.
És brutal en tots els sentits.
Ha valgut la pena deixar-hi un dineral.

Us deixo amb un fragment de conversa entre Jim Jarmush i Tom Waits, extret del llibre Tom Waits. Conversacions, entrevistas y opiniones de Mac Montandon, editat per Global rythm (la traducció al català és gentilesa intransigent):

Jim Jarmush: Has escrit alguna vegada material que acabi sent com un text, que existeixi com a llibre o escriptura més que com a música o interpretació?

Tom Waits: No, no ho he fet. Hi ha llibres publicats amb les meves lletres a Espanya i Itàlia i també a altres països. No ho sé; mira, a mi m'interessa el so de les coses, fins i tot recentment, quan intentava escriure petits records per un article. Havia de fer una entrevista i li vaig dir a l'entrevistador que se n'anés a casa. No podia parlar amb ell, ni tan sols podia mirar-lo. Li vaig dir que em deixés les preguntes i que jo les respondria; i és el que estic fent a les nits. Però em costa escriure coses, abans he de sentir-les. A vegades les dic davant la gravadora, però quan les transcric perden la música.

Reflexos

Avui m'he vist en un mirall i l'he vista a ella. Quan he arribat a casa he mirat la seva foto penjada al menjador de casa, quan devia tenir la meva edat.

Penso en els moments que no hem pogut compartir juntes. Les vegades que he desitjat la seva mà tendre sobre els meu cabells.

Aviat hauré viscut més anys amb la seva absència que no pas amb ella al meu costat.

Em fa mal. Em fa mal no poder parlar de coses que si que puc escriure.