Fa sol de nou. La ciutat s'escalfa lentament sota una llum daurada.
____________________
Planifico viatges que no hagués imaginat fer mai, i el cap em roda.
____________________
A les nits somio amb idiomes que desconec, i els entenc a la perfecció.
____________________
Ara que finalment he tingut temps per fer coses, n'he fet moltes, però me n'he adonat que me'n faltarien moltes més (d'hores) per fer-ne moltes d'altres (de coses).
(Aquest matí volia fer una bonica foto per penjar-la aquí, però me n'he oblidat.)
Avui a Roma ha començat el Tekfestival, festival internacional de cinema independent i social. Les projeccions es fan al Nuovo Cinema l'Aquila, antiga propietat de la mafia, confiscat i rehabilitat per l'Ajuntament. La peli que ha inaugurat el festival és The Yes Men Fix the World, un bon exemple del món en què vivim. En una mena de barreja entre Michael Moore i Borat, els autoanoments The Yes Men intenten canviar el món a través de la informació, seguint aquella dita que pedica que si algú diu una cosa ben fort, sempre hi haurà algú que s'ho creurà. Entre el públic molta gent reia. Jo he rigut poc, però la recomano molt i molt. Però no rigueu fora de lloc, siusplau.
Ara que fa caloreta i s'han d'obrir portes i finestres, Roma esdevé un seguit de sorolls encadenats uns rere els altres.
Motors que grunyen, frens que grinyolen, portes que baten, sirenes que sonen, ocells que piulen. I el gos s'ho mira des del balcó en silenci. I tornem a començar: motors de grunyen, frens que grinyolen, portes que baten, sirenes que sonen, ocells que piulen.
A mi m'agrada pensar que Roma no és una ciutat sorollosa, sinó, més aviat, una ciutat onomatopeica: rum-rum, nyic-nyic, pim-pam, ni-no-na-no, piu-piu. I de tant en tant algun ragazzo que se li escapa a ple pulmó un OOOUUUUUU!! típic romà.
Al barri del Trastevere, a Roma, hi ha un cinema amb nom de pastís de xocolata que és una delícia. En un antic edifici feixista del Dopo Lavoro, Nanni Moreti va obrir fa uns anys un cinema, amb la idea de programar-hi les pel.lícules que a ell li agradaria anar a veure (dilluns i dimarts en versió original subtitulada).
Avui hi he anat per primera vegada, amb el somni secret de trobar-hi Nanni Moretti, creuar-hi la mirada, posar-me vermella i sortir del seu camp de visió. Ell no hi era, només les seves pelis en format DVD.
El cinema només té una sala, on segurament fa 70 o 80 anys hi tenien cura de l'elevació física i moral del poble.
___________________________
Life during wartime o Perdonare e dimenticare (perdonar i oblidar) és la peli que hi hem vist. A Catalunya no s'ha estrenat encara, però imagino que tots als que va encantar Happiness aniran a veure-la quant l'estrenin.
Bonica i trista a la vegada. Un exemple de com n'és de fàcil mostrar el més bonic de nosaltres i com n'és de difícil reconèixer-ne el més lleig.
Durant anys no he sabut explicar perquè no puc fer migdiades. L'única descripció que podia fer entendre als meus interlocutors les seves conseqüències, sobre el meu cos i la meva ànima, era que les migdiades em converteixen en una espècie de Hulk.
Avui, finalment, gràcies a la mà tormentada de Fernando Pessoa puc explicar-ho:
"Una nàusea física de la vida sencera s'ha verificat al meu despertar. Un horror pel deure de viure s'ha aixecat del llit amb mi. Tot m'ha semblat buit i he tingut la freda impressió que no hi ha solució per a cap problema."
A Itàlia la fascinació per tot allò que tingui denominació d'origen "espanyol" causa una fascinació exagerada, i fins i tot incomprensible. Per això quan expliques a la gent que tu no et sents espanyol, sinó català, entren en una mena d'estat de xoc que no els permet continuar assimilant els teus propis arguments. Per això ahir, mitja classe de música es va dedicar, per iniciativa del professor (!), a intentar entendre perquè jo dic que no sóc espanyola. Va ser una lluita aferrissada, però van quedar prou convençuts, i sinó, van saber dissimular prou bé.
______________________________
Perquè a Nàpols a les pastanagues els diuen pastanache i no zanahorie?
______________________________
Ahir a les nou del vespre sortia d'una classe de música, després de justificar la meva pròpia identitat, i no podia deixar de cantar, mentre caminava pels carrers del Testaccio: tu-ritu-riru-ru ... tu-ritu-riru-ruru ...
Si jo fos Déu, tots tindríeu dret a riure cada dia. Les males herbes deixarien de créixer fins a l'infinit. Mai us aburriríeu.
Si jo fos Déu, us faria plorar cada dia només una mica, mentre una herba presseguera creixeria a l'entrada de casa vostra. I quan no us ho esperéssiu la desídia us sorprendria.
I així mentre us eixugaríeu les llàgrimes i arrencaríeu l'herba, riuríeu amb més plaer i viuríeu amb més intensitat.
"Estar num jardim zen tem qualquer coisa de estar sentado, pequeníssimo, nas margens de uma página. À nossa frente, à nossa volta, um espaço em branco, para preencher. E uma espécie de paz; as própias coisas concentradas, sem o ruído que sempre têm lá fora, no mundo. Uma pedra, outra pedra, qualquier coisa."
"Estar en un jardí zen és una cosa semblant a estar assentat, petitíssim, al marge d'una pàgina. Davant nostre, al nostre voltant, un espai en blanc, per omplir. I una mena de pau; nosaltres concentrats, sense el soroll que sempre hi ha fora, en el món. Una pedra, una altra pedra, qualsevol cosa."
Sona una cançó de fons. És molt trista. Escolto la lletra i decobreixo que és alegre, fins i tot optimista. Em ve al cap un CD que he escoltat milers de vegades. La música alegre, les lletres tristíssimes.
__________________________
Com és que els cantants que sembla que plorin quan canten són fans de Manel?
Imaginar les vides de la gent que viu al balcó de davant de casa. Inventar històries en què reiventem el nostre jo fins a l'infinit. Un divertiment com qualsevol altre.
Tenia setanta anys, agafà el talla-gespa i marxà cap a Mississipí. Tots els que el veien pensaven que era un boig, però ell sabia que no ho era, i viatjava lentament acompanyat pels camps de blat de moro. Camins de terra, carreteres estretes, animals morts. Els ciclistes l'avançaven ràpidament, i ell els saludava amb el seu barret de cowboy. A la nit, els explicava que el pitjor de la vellesa no era la ceguesa i la coixesa. El pitjor de la vellesa eren els records de joventut. L'avi del talla-gespa no era boig. Només calia mirar-lo de més a prop per adonar-se'n.
Itàlia és un país fascinant, a més de incomprensible, algunes vegades. Avui que hi ha eleccions regionals, i que és diumenge de Rams, festa molt concorreguda per aquestes terres (i segons els primers percentatges de participació, més concorreguda que les urnes, al menys parlant de l'Església del costat de casa*), és un bon dia per recordar Pier Paolo Pasolini.
Pasolini és rellevant no només per les seves idees, sinó també pel que representa: una Itàlia intransigent que no accepta qui no està fet a la seva semblança, que no escolta qui parla d'altres realitats. Si no l'haguessin matat, segurament avui Passolini estaria més enrabiat que mai amb la realitat italiana, però continuaria lluitant per canviar-la.
Il canto popolare
Improvviso il mille novecento
cinquanta due passa sull'Italia:
solo il popolo ne ha un sentimento
vero: mai tolto al tempo, non l'abbaglia
la modernità, benché sempre il più
moderno sia esso, il popolo, spanto
in borghi, in rioni, con gioventù
sempre nuove - nuove al vecchio canto -
a ripetere ingenuo quello che fu.
[Inesperadament el mil nou-cents cinquanta dos passa per l'Itàlia: només el poble en té un sentiment cert: mai oblidat pel temps, no l'enlluerna la modernitat, tot i que el més modern sigui això, el poble, , escampat per barris, per barriades, amb joventuts sempre noves -noves al vell usatge- a repetir ingenuament allò que va ser.]
Encara no havia viscut prou per saber que normalment amb qui et sents bé és amb la gent diferent a tu, i que aquells que per alguna raó s'assemblen estranyament a un mateix acaben resultant gairebé insoportables (tot i que a data d'avui encara no tinc clar si no m'agrada la gent que s'assembla a mi perquè em resulta avorrida, o perquè em recorda tots els defectes que tinc i que quan estic amb altra gent no recordo).
"Se eu gostava de histórias, era mais porque tinha medo do vazio do que por outra coisa qualquer. Histórias para preencher o vazio, tornár-lo uma coisa qualquer."
"Si m'agradava inventar històries era, sobretot, perquè tenia por al buit. Històries per omplir el buit, transformant-lo en qualsevol cosa."
Cuinar un menjar i menjar-te'l. Estudiar un idioma i somiar-lo. Escoltar una pizzica i ballar-la.
Diuen que les tarantelles, en la seva modalitat salentina de la pizzicarella, provocava una espècie d'alliberament en la gent, que al ballar-la desenfrenadament, s'oblidavent de la rigidesa social imposada pel cristianisme, creant nous lligams entre la parella que la ballava. Seria bonic, quan no trobes la manera de comunicar-te amb algú que tens al costat, poder-hi ballar una pizzicarella i oblidar tot el que t'hi allunya i mostrar-te tot el que t'hi apropa.
Roma és una gran ciutat, però és una mica com un poble. Jo hi conec molta menys gent que a Barcelona (precisem, en conec poca), i en canvi, m'he trobat coneguts pel carrer més vegades que a Barcelona (de fet diria que a Barcelona no m'hi he trobat mai cap conegut per casualitat). A més, els veïns del "palazzo" quan et veuen carrer amunt et saluden efusivament, i t'esperen a la porta de casa, a veure si els expliques alguna cosa. Em sembla que a vegades els deixo una mica perplexos, perquè jo seré de poble, però es podria dir que sóc de poble de Suècia. Tot i que m'hi esforço per ser més del sud, em sembla que no acabo de ser convincent del tot.
_______________________
Ahir a la tarda vaig anar al teatre. Aquests dies a Roma es celebra un festival de teatre anomenta VERTIGINE, que pretén ser una plataforma per a noves companyies, autors i professionals del Teatre. L'auditorium és el lloc escollit per a les representacions, i el preu de les entrades es pot dir que és gairebé simbòlic (5 eurets). La obra: Voilà L'escenografia preciosa. Visualment una obra mestra. La trama lliure. Potser no ens hauriem posat d'acord tots els que estavem a les butaques sobre el significat del que acabavem de veure, però moltes vegades aqui està la gràcia, no? Us deixo el video promocional. Val la pena no perdre's el/la cantant/violinista, feia posar la pell de gallina.
La absència que deixa la mort d'una persona és massa gran, el buit massa profund. Jo no sé si a tothom li passa, però el meu cervell és incapaç d'assumir-ho a curt termini. És per això que cada vegada que ha mort algú que estimava, el primer any de la seva absència, l'he somiat repetidament. Amb el temps, als somnis, de tant en tant, hi apareixen alguns "d'ells", en situacions inverssemblants que ja no m'apropen al que van ser, sinó tan sols al fet que en el meu subconscient continuen lluitant, contra la meva reticència a recordar, per sortir a la llum. Avui he somiat amb ella. Aquest any farà 15 anys que no la veig, que no hi parlo. Estava igual que la recordo. Em somreia, i parlavem de bagatel.les mentre passejavem al bosc del costat de casa. Quan m'he despertat he sentit una forta nostàlgia.
Entrades
