Últimament

Últimament escric poc al bloc. Miro poc el mail. Escolto ocasionalment la ràdio. I sec davant el televisor ignorant-lo completament.

Em sembla que he agafat l'hàbit de mirar més cap endins que cap enfora.

________________________

Ahir a la nit vem anar de concert al CAT de Gràcia. Un bon lloc per anar. El so sempre és un valor segur. Només et cal esperar que els músics en sàpiguen treure profit.

Hi tocava Espaldamaceta. Cançons tristotes amb les que tot podem veure-hi alguan cosa de nosatres mateixos. Va estar bé.

Mentre sonava la veu del José Juan (crec que es diu així, perìo la veritat és que a mi els noms compostos em creen una gran confusió), gairebé en la foscor total del teatre, era una sensasió bonica. Llàstina que un parell de files més endavant hi havia una fanàtica del mòbil (o iphone o no sé què carai era allò) que no podia parar d'enviar mails als seus amics (suposo que per dir-los que estava en la foscor d'un concert il·luminant les cares de la gent que l'envoltava). I llàstima que al tio de darrera meu li va sonar el mòbil no una vegada, sinó dues, que ja té delicte!

Potser algun dia, com als nens petits abams d'entrar a classe, ens hauran de regirar les butxaques per comprovar que no entrem als concerts amb mòbil.

Una música que sona dins el meu cap. Es repeteixen les notes una vegada rere l'altra, i cada vegada tinc una necessitat més gran de ressentir-la, per després recantar-la sense fer sortir cap so del meu cos.
I mentre canto mentalment en la llengua de Camões, truco per telèfon per preguntar l'horari d'unes classes de yoga. I penso com n'arribo a ser d'inconnexe. Em pregunto com he arribat fins aqui i només tinc una resposta. La resposta és evident, tot plegat és culpa de l'afany de viure i estimar. De conèixer i reconèixer. D'apendre i oblidar.
Avui deixaria el reproductor de música en repeat, però no ho faré per por d'avorrir aquesta bonica llengua, d'odiar aquestes notes precioses i d'abandonar el meu cos al desconegut.

Fred mocós

Va arribar el fred. I amb ell, com sempre, el meu cos va cedir. De nou fluids densos recorren el meu cos sense trobar la sortida. Una vegada més les defenses m'han abandonat. Com una ànima en pena jec al sofà. Observo la portada del llibre que estic llegint. Res m'agradaria més que agafar-lo i devorar-ne les pàgines, fent passar el temps com si fós flonjo i dolç. Però l'espessor mental no em deixa. No estic per llegir, així que jeuré al sofà veient com passa davant meu un temps fosc i lent, entre mocada i mocada. I alguna nota sonarà de fons, marcant el pas del temps.

mirar, somiar, dormir

Vaig somiar que amamantava un home.
Em mirava amb ulls de satisfacció, mentre s'eixugava els llavis.

____________________

Mirar endavant.
Una mica enllà o molt lluny.

Somiar futurs incerts.
Amb realitats i visions.

Domir a les nits.
Com un nadó o amb els ulls oberts i el cor inquiet.

Prim com un fil

Tinc el son prim com un fil.
No dormo.
Reposo el cos sobre el llit que m'abraça,
mentre escolto el bronzit de la sang que circula pel meu cos.
Amb els ulls oberts
observo el sostre fosc de l'habitació immòbil.

Empenyer

"Os sonhos aconteciam, pois, era apenas questão de empurrar com força, até o sonho cair dentro da vida"

"Els somnis es produïen, després només calia empenyer amb força, fins que el somni caigués dins la vida"

O silencio. Teolinda Gersão

______________________

Somio desperta, cada vegada més.

Somio adormida, cada vegada menys.

Empenyo amb força.

Cada dia.

pensar

Aburrida de no entendre'm, he decidit no escoltar-me.
Deiaxré de pensar. En el passat. En el present. En el futur.
Tan sols pensaré en les teves mans moltdejant el meu cos.

Un divendres qualsvol

Discutim sobre la naturalesa humana. Parlem de la resta de la humanitat com si no en formessim part. En critiquem la seva feblesa, la seva pigresa, els seus excessos. Per un moment hem cregut estar per sobre tot i de tots.

Silenci.

- Saps quin és el meu problema? Que no suporto a la gent [entenguis gent, com a humanitat en general].

Silenci.

Hem baixat del nostre núvol i hem estat febles, mandroses i ens hem deixat portar pels excessos. Per un moment ens hem sentit part del tot, de tots, malgrat tot.

El cel està gris.
I la casa ben buida.
El forn és encès.

Linies discontinues i casetes de fusta

Ultimament prolifera vida al meu voltant. Nens que ja han nascut i nens que naixeran. Penso en abstracte en el fet de portar una vida a aquest món i m'esgarrifo. Penso en la impossibilitat de mostrar als nens la vida com un seguit de vides disconinues i m'envaeix una suor freda.

Des d'on estic ara m'hauria agradat que algú m'hagués dit, ja fa molt anys, que la vida no era pas una línia continua. Ara, o potser ahir, o potser fa algun temps, hauria agraït saber que no m'havia de preocupar per la discontinuitat de la meva vida.

Però tot pensant-hi em pregunto, qui és capaç d'explicar a un nen que ha d'estudiar però que potser tot pegat no li servirà per a res del que pretenia el seu mestre? O que ningú està predestinat a res, que el que volem avui no ha de ser necesàriament el mateix que voliem ahir? Qui és capaç de robar la innoncència d'un infant que somia ser fuster, casar-se amb la seva mare quan sigui gran i viure en una cabana dalt d'un arbre?

Quan es pon el sol

Quan es pon el sol penso que podria dir que no he tingut temps, que la feina em té absorbida, o bé que les activitats extralaborals ocupen tota la meva activitat mental, o fins i tot podria dir que he perdut el temps mirant com creix una mongetera, o que se m'han escolat les hores per l'aiguera mentre peparava un pastís de mores.

Podria enganyar-vos, i enganyar-me.

Però la veritat és que no ha estat culpa del temps, ni de l'espai. Simplement, no tenia ganes d'escriure.

plaer

"... o prazer é uma coisa obscura, sem limites, e todo o prazer é inocente, indefeso. Como recair numa infância insaciável."

Oz. Mafalda Ivo Cruz

____________________

Un somni de fa dies:

Mentre somiava que ens abaraçavem em sentia lliure. Lliure en els fets i en l'esperit.

Però al matí, quan em vaig despertar i vaig recordar que havia passat la nit amb un altre, la culpabilitat em recorria les venes.

____________________

Confusió:

Últimament no tinc clar si penso massa, o bé massa poc.

Entrebancar-se

Camino per un circuit esfaltat, sense obstacles aparents, però m'entrebanco i caic més del que seria d'esperar. O potser no, potser és normal entrebancar-se un sol, sense necessitat d'objectes amb què xocar. Potser el que no és normal és no acceptar les caigudes.

Durant el dia tot sembla tranquil. El cos i la ment xuclen la llum que ve del sol.
Durant la nit somio realitats impossibles que amb la sortida del sol intento oblidar.

Saber que una persona és la teva llum i la teva ombra és meravellós i inquietant a la vegada.

Bang bang

Mai no hauria cregut que podria ser feliç per un període més llarg d'uns segons. Em pensava que no era possible.

Prolongar en el temps la felicitat és un esport de risc. No és fàcil suportar la sensació de sentir-te supès en el temps.

Tant fàcil que resulta parlar de la infelicitat i tant complicat que és expressar tan sols alguns instants de felicitat.

Suposo que la llengua està feta per ajudar-nos a treure'ns la merda de sobre, i les coses bones ens les quedem per nosaltres.

Coses que passen

Tornar a la feina després de molt temps i adonar-te que tots porten una capa de pintura gris sobre la pell.

Estar farta d'esnifar disolvents mentre pintes racons i raconets de casa.

Tranformar una cosa lletja en una de bonica.

Discutir sense trobar-hi el sentit a tot plegar, però ésser incapaç de posar-hi fi.

Petits moments estelars II

Caminant sota el sol de Washington el rajos solars han traspassat els meus cabells rojos i m'han entrat dins el cap.

Ens posem al llit i em fa somriure que hi hagi tres coixins.

No puc dormir i dins al llit, en la foscor de l'habitació, miro el sostre i escolto els sorolls del carrer. El temps passa lent, i el meu cos cada vegada bull més.

De sobte sento uns cops al capçal del llit. Pum pum, silenci, pum pum. El cap em crema i penso si és possible que sigui un terratrèmol. Ho descarto quan sento uns gemecs femenins seguits d'uns de masculins.

El cos em crema. Un coixí separa el teu cos del meu. M'adono que tinc febre, i finalment m'adormo mentre la meva pell transpira entre els llençols.

Petits moments estelars d'un viatge al nord-est dels Estats Units (d'Amèrica)

Són les set de la tarda. El sol comença a tenyir-ho tot de tons rogencs. De moment, només una mica. Conduim per la carretera 50 est, direcció Atenes*. El paisatge és bonic. Camps i camps llaurats de blat de moro. Petites cases de fusta. El cel blau. I el sol que va baixant.

És més tard del que teniem previst, però les hores ens passen lleugeres i no tenim pressa.

Camí del motel que hem reservat la nit anterior per internet, ens sorpren la nit. Mirem al nostre voltant mentre el vehicle es mou a 45 milles a l'hora. No hi ha res. Poques cases. La majoria amb els llums apagats. Carreteres buides de cotxes i de gent. Grills que criden emparats per la foscor.

De cop les llums d'un local ens conviden a parar. Ho fem i ja abans de baixar del cotxe, mentre trec la clau del contacte, veig uns grup de joves amb aspecte de granjers que amb saluden efusivament. Jo, els torno la salutació tímidament, i començo a dubtar de si ha estat bona idea parar a recere d'aquelles llums de neó.

La porta del local s'obre sense necessitat de tocar-la. Un jove descamisat i completament begut es queda dret a l'entrada observant-nos, amb cara de no acabar d'entendre què estem fent allà. Finalment, amb moviments poc linials surt del local, deixan-nos via lliure al local. Entrem amb pas lent, mentre observem els cartells de l'entrada que advereteixen als clients que no es pot entrar sense samarreta ni calçat. Ah, també s'informa que dins el local estan prohibides les armes.

Per un moment creiem que hem viatjat en el temps i estem en un Saló de Western. Però no.

La música que hi sona dins és especialment bona. Taules buides. Llums tènues de colors. Una jukebox antiga. Dues taules de billar. Alguns homes bebent i jugant envoltats d'un estrany silenci.

* Els noms de les ciutats americanes es mereix tot una tesi doctoral, així com la seva repetició fins a l'infinit. Un dia buscavem un barri alemany a Columbus, quan ens van informar que no era pas allà, Columbus a l'Estat d'Indiana, sinó al Columbus de l'Estat d'Ohio, a unes 100 milles (o més) de distància.

Tenen noms tan curiosos que fins i tot hi vaig buscar el meu, i vaig esbrinar que a l'Estat d'Arizona hi ha una ciutat que porta el meu nom.

habitacions de motel

Fa massa temps que no dormo al meu llit. Lluny de tot i de tothom em sento lluny de qui vaig ser un any enrere. Em fa por tornar i oblidar tot el que he sigut l'últim any.

______________________

Habitacions desencantades i impersonals ens esperem a la nit, com coves inexplorades, per donar recer als nostres abraços. L'olor de la nostra pell és l'únic record que ens acompanya.

______________________

Sento el soroll de la ciutat, lluny d'aquí, mentre tu dorms al llit, lluny de mi. La tele sense volum il.lumina l'habitació i m'hipnotitza.

Chicago

Una falsa fortalesa. Una oficina d'informació turística. I un home assegut a una taula.
La falsa fortalesa és lletja, però sembla ser que va ser rehabilitada per un gran arquitecte i per tant no es pot dir que ho és.
La informació turística és excessiva, com tot en aquest país, però no ens queixem pas, ens comencen a agradar els excessos.
L'home de la terrassa és gran, molt gran (vuitanta anys, potser?). Assegut a la taula té el bastó repenjat a la cadira del costat. Sobre la taula una amanida i dos gots (de mida XL) plens de coca-cola (o pepsi, qui ho sap). Amb una canyeta es dedica a traspassar el líquid marronós d'un got a l'altre. Primer del de la dreta al de l'esquerra i viceversa. Després de més de vint trasvassaments, se'ls mira adoptant una posició de distància i, satisfet, els tapa (aqui els gots de plàtics sempre van acompanyats de la tapa correponent). Treu el diari de no sé on i hi llegeix els resultats de la borsa amb cara d'entendre-hi prou.
Jo, a només uns metres d'ell, no puc evitar somriure, mentre el meu cos transpira a una velocitat més alta del normal.

veure el món

Conduim el cotxe i veiem passar paisatges al nostre voltant.
Surt el sol ben aviat de matinada, i mica en mica passa per sobre els nostres caps i s'amaga lentament rere l'horitzó.
Tot, aparentment tranquil. Tot, estranyament suspès en el temps.
Masses pel.lícules retornen al meu cervell mentre veig el món moure's al meu voltant.