Aquest matí, gran experiència literària. Anar al banc a tancar un compte corrent a la Banca di Roma. Com si fossim els protagonistes d'un relat fantàstic, hem passat per totes les fases d'incredulitat possible.
Primer era impossible cancel·lar-lo.
Després si, però pagant 0,27 cètims d'euro.
Més tard, davant la sopresa dels propis treballadors de la banca, era impossible fer el citat pagament.
Una hora més tard, després de fer anar amunt i avall una calculadora, ens han informat que abans de cancel.lar-lo, haviem de fer un ingrés de 11 euros.
Però, il.lusios de nosaltres, semblava que la nostra relació amb la banca italiana finalment acabava. Com deia, il.lusos de nosaltres. Sembla ser que tampoc era impossible fer un ingrés de 11 euros.
Tots els treballadors anaven passant davant nostre. Cada un hi deia la seva, i nosaltres mica en mica teniem cada vegada més curiositat per saber com acabaria la cosa.
La directora, que havia anat passant per allà sense manifestar-se, després de sentir-nos sentenciar Che casino!, s'ha arremangat finalment les mànigues. Ella ens ha dit, tancarà el nostre compte corrent. Això si, demà no perquè el sistema informàtic no funcionarà (hi ha convocada una vaga, no em pregunteu quin sindicat l'ha convocat, ni per quina raó) i dilluns ja ho veurem.
Dues hores després sortiem del banc. El compte sense calcel.lar i la sensació que tot plegat no tenia cap sentit.
Entrades
4 comentaris:
I després encara ens queixem!
Oh, Europa, Europa!
Si, si. Tornaré i el que quan vaig marxar em semblava inconcebible ara no em semblarà pas tan malament.
No tinc clar si això és una cosa positiva o no.
I jo no sé perquè però que tot això em sona també a Espanya...:)Molta paciència!
VIDA: jo diria que Itàlia té un punt més surrealista...
Publica un comentari a l'entrada