plaer

"... o prazer é uma coisa obscura, sem limites, e todo o prazer é inocente, indefeso. Como recair numa infância insaciável."

Oz. Mafalda Ivo Cruz

____________________

Un somni de fa dies:

Mentre somiava que ens abaraçavem em sentia lliure. Lliure en els fets i en l'esperit.

Però al matí, quan em vaig despertar i vaig recordar que havia passat la nit amb un altre, la culpabilitat em recorria les venes.

____________________

Confusió:

Últimament no tinc clar si penso massa, o bé massa poc.

Entrebancar-se

Camino per un circuit esfaltat, sense obstacles aparents, però m'entrebanco i caic més del que seria d'esperar. O potser no, potser és normal entrebancar-se un sol, sense necessitat d'objectes amb què xocar. Potser el que no és normal és no acceptar les caigudes.

Durant el dia tot sembla tranquil. El cos i la ment xuclen la llum que ve del sol.
Durant la nit somio realitats impossibles que amb la sortida del sol intento oblidar.

Saber que una persona és la teva llum i la teva ombra és meravellós i inquietant a la vegada.

Bang bang

Mai no hauria cregut que podria ser feliç per un període més llarg d'uns segons. Em pensava que no era possible.

Prolongar en el temps la felicitat és un esport de risc. No és fàcil suportar la sensació de sentir-te supès en el temps.

Tant fàcil que resulta parlar de la infelicitat i tant complicat que és expressar tan sols alguns instants de felicitat.

Suposo que la llengua està feta per ajudar-nos a treure'ns la merda de sobre, i les coses bones ens les quedem per nosaltres.

Coses que passen

Tornar a la feina després de molt temps i adonar-te que tots porten una capa de pintura gris sobre la pell.

Estar farta d'esnifar disolvents mentre pintes racons i raconets de casa.

Tranformar una cosa lletja en una de bonica.

Discutir sense trobar-hi el sentit a tot plegar, però ésser incapaç de posar-hi fi.

Petits moments estelars II

Caminant sota el sol de Washington el rajos solars han traspassat els meus cabells rojos i m'han entrat dins el cap.

Ens posem al llit i em fa somriure que hi hagi tres coixins.

No puc dormir i dins al llit, en la foscor de l'habitació, miro el sostre i escolto els sorolls del carrer. El temps passa lent, i el meu cos cada vegada bull més.

De sobte sento uns cops al capçal del llit. Pum pum, silenci, pum pum. El cap em crema i penso si és possible que sigui un terratrèmol. Ho descarto quan sento uns gemecs femenins seguits d'uns de masculins.

El cos em crema. Un coixí separa el teu cos del meu. M'adono que tinc febre, i finalment m'adormo mentre la meva pell transpira entre els llençols.

Petits moments estelars d'un viatge al nord-est dels Estats Units (d'Amèrica)

Són les set de la tarda. El sol comença a tenyir-ho tot de tons rogencs. De moment, només una mica. Conduim per la carretera 50 est, direcció Atenes*. El paisatge és bonic. Camps i camps llaurats de blat de moro. Petites cases de fusta. El cel blau. I el sol que va baixant.

És més tard del que teniem previst, però les hores ens passen lleugeres i no tenim pressa.

Camí del motel que hem reservat la nit anterior per internet, ens sorpren la nit. Mirem al nostre voltant mentre el vehicle es mou a 45 milles a l'hora. No hi ha res. Poques cases. La majoria amb els llums apagats. Carreteres buides de cotxes i de gent. Grills que criden emparats per la foscor.

De cop les llums d'un local ens conviden a parar. Ho fem i ja abans de baixar del cotxe, mentre trec la clau del contacte, veig uns grup de joves amb aspecte de granjers que amb saluden efusivament. Jo, els torno la salutació tímidament, i començo a dubtar de si ha estat bona idea parar a recere d'aquelles llums de neó.

La porta del local s'obre sense necessitat de tocar-la. Un jove descamisat i completament begut es queda dret a l'entrada observant-nos, amb cara de no acabar d'entendre què estem fent allà. Finalment, amb moviments poc linials surt del local, deixan-nos via lliure al local. Entrem amb pas lent, mentre observem els cartells de l'entrada que advereteixen als clients que no es pot entrar sense samarreta ni calçat. Ah, també s'informa que dins el local estan prohibides les armes.

Per un moment creiem que hem viatjat en el temps i estem en un Saló de Western. Però no.

La música que hi sona dins és especialment bona. Taules buides. Llums tènues de colors. Una jukebox antiga. Dues taules de billar. Alguns homes bebent i jugant envoltats d'un estrany silenci.

* Els noms de les ciutats americanes es mereix tot una tesi doctoral, així com la seva repetició fins a l'infinit. Un dia buscavem un barri alemany a Columbus, quan ens van informar que no era pas allà, Columbus a l'Estat d'Indiana, sinó al Columbus de l'Estat d'Ohio, a unes 100 milles (o més) de distància.

Tenen noms tan curiosos que fins i tot hi vaig buscar el meu, i vaig esbrinar que a l'Estat d'Arizona hi ha una ciutat que porta el meu nom.

habitacions de motel

Fa massa temps que no dormo al meu llit. Lluny de tot i de tothom em sento lluny de qui vaig ser un any enrere. Em fa por tornar i oblidar tot el que he sigut l'últim any.

______________________

Habitacions desencantades i impersonals ens esperem a la nit, com coves inexplorades, per donar recer als nostres abraços. L'olor de la nostra pell és l'únic record que ens acompanya.

______________________

Sento el soroll de la ciutat, lluny d'aquí, mentre tu dorms al llit, lluny de mi. La tele sense volum il.lumina l'habitació i m'hipnotitza.

Chicago

Una falsa fortalesa. Una oficina d'informació turística. I un home assegut a una taula.
La falsa fortalesa és lletja, però sembla ser que va ser rehabilitada per un gran arquitecte i per tant no es pot dir que ho és.
La informació turística és excessiva, com tot en aquest país, però no ens queixem pas, ens comencen a agradar els excessos.
L'home de la terrassa és gran, molt gran (vuitanta anys, potser?). Assegut a la taula té el bastó repenjat a la cadira del costat. Sobre la taula una amanida i dos gots (de mida XL) plens de coca-cola (o pepsi, qui ho sap). Amb una canyeta es dedica a traspassar el líquid marronós d'un got a l'altre. Primer del de la dreta al de l'esquerra i viceversa. Després de més de vint trasvassaments, se'ls mira adoptant una posició de distància i, satisfet, els tapa (aqui els gots de plàtics sempre van acompanyats de la tapa correponent). Treu el diari de no sé on i hi llegeix els resultats de la borsa amb cara d'entendre-hi prou.
Jo, a només uns metres d'ell, no puc evitar somriure, mentre el meu cos transpira a una velocitat més alta del normal.

veure el món

Conduim el cotxe i veiem passar paisatges al nostre voltant.
Surt el sol ben aviat de matinada, i mica en mica passa per sobre els nostres caps i s'amaga lentament rere l'horitzó.
Tot, aparentment tranquil. Tot, estranyament suspès en el temps.
Masses pel.lícules retornen al meu cervell mentre veig el món moure's al meu voltant.

Lisboa

He decobert que és necessari tornar als llocs on ja has estat, fins i tot si no t'han agradat. Jo no acostumo a tornar als llocs que no m'han agradat, i en canvi sempre enyoro els que més m'estimo (i hi torno repetidament, davant la incomprensió de molts).

Puc dir-ho alt i clar. A mi Lisboa no m'agradava.

No m'agradava perquè el que hi havia viscut no m'agradava, imagino.

Ara hi he tornat. La ciutat, la mateixa. El mateix cel blau. La mateixa monotonia arquitectònica. Les mateixes rajoles a les facanes.

Però aquesta vegada m'ha agradat. M'hi he sentit com un poeta noucentista reposant en un balneari.

Suposo que ara m'ha agradat perquè les circumstàncies acompanyaven, perquè he pogut practicar el meu incipient portuguès (i maleir-me cada vegada que em sentia a mi mateixa cometre un error), perquè he tingut interès per saber què s'amaga darrera la poca fascinació que tenen els portuguesos per l'estètica, i sobretot perquè he menjat, begut i rigut amb tranquilitat i bona companyia.

Escriure la història

És curiós. La història s'escriu avui. Malgrat que no en siguem conscients, el que fem avui condicionarà com ens veuran en el futur.

Potser quan tens una vida anònima aquesta afirmació té una importància relativa o nul·la, però quan de tu depèn el futur de tot un país prem tot el seu sentit.

Avui, els polítics catalans decideixen com els recordarà la història, en un futur més o menys llunyà.

No m'agradaria que en el futur se'ls recordés per tot allò que no van fer. M'agradria que per una vegada els polítics deixessin de contar vots i no tinguessin por de decidir.

Carta d'amor

Viena, dissabte 6-10-1883.

Estimat tresor.
Te'n riuràs de mi. Per primera vegada des de fa segles, no sé què dir-te. Estic tan concentrat en la lectura d'articles, mèdics és clar, i en l'experimentació de mètodes, que sento la temptació de començar aquesta carta amb la frase: "Avui no ha arribat correu de Wandsbek". I, a més, t'estimo tant immmensament des que vaig rebre la teva última carta, que només em ve al cap una cosa: és una vergonya que jo estigui aquí assegut, i sense tu.
(...)

Carta de Sigmund Freud a Martha Bernays.

Espistolari de Freud 1873-1883.

Coses varies (una altra vegada)

Dilluns a la nit, concert al Teatre Grec. Música Turca de finals del segle XVII i principis del XVIII.
Jordi Savall i els seus amics entregats, creant un ambient que hipnotitzava. Si hagués de descriure el concert diria que va ser una barreja de seducció, sensualitat i emoció.
Vaig gaudir escoltant aquella música llunyana i propera alhora. Per un moment vaig oblidar la gent que m'envoltava. Només sentia el que sonava dins el meu cap.
Un gran concert, malgrat els sorolls ambient (n'hi havia de diferents generes i tonalitats). Un bon concert malgrat les cadires del Teatre Grec (més incòmodes impossible).

_______________________

Després de vuit mesos fora de casa, el retorn ha estat com un descobriment, més que no pas un retorn.

Malgrat que des de fora sembla que no hagi canviat res, per dins ho veig tot nou. Estic contenta de ser una persona nova, encara que molts no se n'adonin. Encara que potser ningú se n'adonarà mai.

_______________________

Un fil de suor neix al coll. Com la font que dóna vida a un riu, baixa impetuós per l'esquena, que esgotada es deixa fer. El cos humit vol descansar, però no pot. El ull secs volen deixar de veure-hi, però no poden. Els timpans nostàlgics volen deixar d'escolar el so del tambor de la rentador mentre gira, però el centrifugat no vol acabar mai.

Com un fil de suor, l'aigua s'arrossega lentament pel terra de la casa.

Sobren les paraules

Pensaments

Em sento com el pardalet que al caure del niu es troba desconcertat. Em miro des de fora i reconec totes les meves febleses.

Vaig viure un somni en què era una altra persona, potser millor. Més planera, segur.

Ara em retrobo amb els objectes de sempre i els sento com un pes a l'esquena. L'olor de paper vell em produiex al·lèrgia, les parets que s'han de pintar se'm presenten com murs que separen el món de dins del de fora i el sol de fora em crema la pell bruna.

La meva irracionalitat torna lentament a envair tot el meu ser i no sé com fer-ho per barrar-li el pas.

Jo no vull somiar-ho, vull viure-ho tot

Escapar

Un dia vaig escapar de les xarxes dels percadors.

Ara era una nova espècie no catalogada que nadava com una sirena i caçava com un tauró.

Mai hagués imaginat nadar com una sirena. Sempre havia volgut caçar com un tauró.

Caloreta. Sort que tinc un gos.

Caloreta.
Son post-vermut.
No em puc queixar.
Somnis que s'acaben.
Altres que imagino i no sé si s'esdevindran mai.
Caloreta.
Ganes de tranquilitat.
I por a la monotonia.
Sort que tinc gos, i el puc treure a passejar quan l'angoixa em ve a visitar.

Ciao cara Roma. Ancora non sono partita e mi manchi già.

El sentit de les coses

Aquest matí, gran experiència literària. Anar al banc a tancar un compte corrent a la Banca di Roma. Com si fossim els protagonistes d'un relat fantàstic, hem passat per totes les fases d'incredulitat possible.

Primer era impossible cancel·lar-lo.

Després si, però pagant 0,27 cètims d'euro.

Més tard, davant la sopresa dels propis treballadors de la banca, era impossible fer el citat pagament.

Una hora més tard, després de fer anar amunt i avall una calculadora, ens han informat que abans de cancel.lar-lo, haviem de fer un ingrés de 11 euros.

Però, il.lusios de nosaltres, semblava que la nostra relació amb la banca italiana finalment acabava. Com deia, il.lusos de nosaltres. Sembla ser que tampoc era impossible fer un ingrés de 11 euros.

Tots els treballadors anaven passant davant nostre. Cada un hi deia la seva, i nosaltres mica en mica teniem cada vegada més curiositat per saber com acabaria la cosa.

La directora, que havia anat passant per allà sense manifestar-se, després de sentir-nos sentenciar Che casino!, s'ha arremangat finalment les mànigues. Ella ens ha dit, tancarà el nostre compte corrent. Això si, demà no perquè el sistema informàtic no funcionarà (hi ha convocada una vaga, no em pregunteu quin sindicat l'ha convocat, ni per quina raó) i dilluns ja ho veurem.

Dues hores després sortiem del banc. El compte sense calcel.lar i la sensació que tot plegat no tenia cap sentit.